Temps robat

Com éreu fa 13 anys? Quins somnis teníeu en fa 12? Com us imaginàveu la vida quan projectàveu pensaments a 11 anys vista? Quantes persones que estimàveu i abraçàveu fa 10 anys, avui ja no hi son? I 9 anys enrere... què fèieu 9 anys enrere?

El temps és relatiu quan te l'administres i controles com millor et convingui. De fet, l'exercici de recordar on érem o què fèiem en una determinada època sovint ens passa desapercebut i només hi parem atenció quan la vida se'ns esmicola entre els dits quan ens sacseja amb un dels seus cops indesitjables que porten implícit un compte enrere. Quan s'acaba és quan cada hora i cada minut compten. Però el pas del temps també pren una altra dimensió quan qui te'l gestiona és algú que per imperatiu legal ha decidit que hauràs de passar-lo entre reixes. Llavors els minuts semblen hores i els dies no acaben mai.

La sentència del procés s'ha fulminat d'una tongada 100 anys de la vida de 9 persones. Homes i dones amb projectes vitals i familiars que hauran de quedar ajornats o ser explicats en els cinc minuts que duri la trucada de telèfon permesa o en la visita setmanal estipulada pels serveis penitenciaris. El temps pot ser relatiu sí, però per a aquests homes i dones privats de llibertat injustament, l'exercici de recordar per mantenir els vincles esdevé imprescindible. Perquè els anys que els han robat ja mai més podran ser. No almenys de la manera com havien imaginat viure'ls.

El temps de veure créixer els fills, per exemple. Tretze anys en la vida d'un infant en son molts. És un canvi total de paradigma. Uns nens petits que en aquests anys es convertiran en adolescents als qui no hauran pogut acompanyar en el meravellós camí de ser-ho. Nits robades que no hauran viscut al seu costat quan estaven malalts, quan tenien pors o simplement quan volien que se'ls acompanyés a l'escola o se'ls expliqués una bona història. Dotze anys son massa per a uns joves amb qui es retrobaran convertits en adults dels qui se n'hauran perdut tantíssimes etapes. Onze, deu, nou, tant se val la xifra. Son també molts anys quan es tracta d'uns pares ja grans, als qui potser t'has adonat que no els has dit prou que els estimes i ara et fa por no ser a temps de poder tornar a fer-ho. Sis hores ja van ser una vergonya per a algú a qui han escapçat el dret de poder acaronar el seu fill acabat de néixer.

Com serem d'aquí a 13 anys? Quins dels nostres somnis s'hauran complert quan n'hagin passat 12? Com ens imaginem la nostra vida a 11 anys vista? Quantes persones que estimem i podem abraçar cada dia ja no hi seran d'aquí a 10 anys? I d'aquí a 9? Què caram estarem fent d'aquí a 9 anys? Pensem-hi, encara que només sigui un moment. Només així ens podrem fer càrrec de la magnitud de l'escàndol d'aquesta sentència.

  • Comparteix