La soledat

Mai vaig pensar que el pitjor de fer-se gran fos la soledat. Aquesta frase, tan demolidora i tan certa, la diu la Concepció, una dona que segur que heu vist mil vegades en algun dels anuncis que Amics de la Gent Gran té repartits pel metro de Barcelona.

Aquests dies hi he pensat molt, en aquesta frase. Perquè la soledat, efectivament, és un dels fenòmens més durs que podem patir els humans. I perquè fer-se gran no és l'únic factor que pot acabar provocant-la. N'hi ha d'altres. Com, per exemple, ser clarivident, tenir un punt de visionari. Estar tocat pels déus es castiga en aquesta societat maldestre i envejosa. I es castiga amb la soledat més absoluta, un menyspreu que només els que el pateixen saben què és.

Tenir una ment privilegiada és a l'abast de ben pocs, i aquests pocs no la poden compartir amb la resta perquè els la trossegen. El poble no vol ser educat, ho veiem cada dia a Twitter. Se'ns guia pel camí de la veritat i tendim a allunyar-nos-en, ignorant aquells que en saben, els que realment estarien capacitats per enfrontar-se a l'Estat i guanyar-lo. Els que van néixer per escampar la bona nova, la recepta indestructible. La mà ferma. El verb desacomplexat. La glòria ben endins del cervell.

Compte, les seves proclames i queixes normalment són rebudes amb entusiasme, fan fortuna entre la gent. I ho celebrem amb satisfacció. La superioritat moral (plenament justificada) sona convincent, la suficiència (plenament comprensible) crea confiança, la prepotència (plenament merescuda) esdevé hipnòtica.

Però quan arriba l'hora de la veritat, quan cal portar les proclames al terreny pràctic, és quan l'enveja, com un tsunami depredador, implacable, s'acaba enduent els clarividents, les seves idees innegociables i els seus dits esmolats. La gent no els segueix, no creua el mar amb ells. Ells separen les aigües ben separades, però al darrere no hi ha el poble, perquè el poble és covard, mesell i curt. Irremeiablement curt. Només vol ceguesa, pa, circ i procés.

I és llavors quan arriba la soledat. La soledat de la raó. La soledat que a la Concepció li arriba perquè s'ha fet gran i a altres els arriba de tan grans que són. Que trist i que injust. Anem parlant tot el dia d'injustícia quan som nosaltres mateixos els que la creem en fomentar la soledat dels elegits. Això sí que és una injustícia, enveja corrupta. I el més preocupant de tot és que, quan vulguem adonar-nos-en, ja serà massa tard. Haurà guanyat Espanya, que, no ho ocultem més, som nosaltres.

  • Comparteix