Violència masclista i malaltia mental

“El “Tete” li aturava els cops”. Amb aquest titular, El Punt Avui coronava el juny passat una desastrosa notícia sobre l’assassinat de l’egarenca Mònica Borràs a mans del seu company, Jaume Badiella. La peça m’ha retornat a la memòria arran de la celebració, el dijous 10 d’octubre, del Dia Mundial de la Salut Mental.

La notícia apuntava que Borràs, que patia un trastorn de personalitat, era la conflictiva de la parella, i que Badiella es dedicava a solucionar tots els conflictes que ella iniciava. És per això que la periodista que firmava la notícia, Tura Soler, que en tot l’escrit manifestava la sorpresa davant del fet que un home tan atent i curós amb la seva companya pogués ser el seu botxí, concloïa que Badiella no s’ajustava ni al perfil de feminicida ni al de maltractador.

Així doncs, mentre la salut mental és un eximent social per als homes que cometen un crim –quant hem trigat a anomenar els tirotejadors d’extrema dreta com el que són, terroristes supremacistes blancs, en lloc de titllar-los de malalts mentals?–, per a les dones és una condemna que qüestiona la seva innocència fins i tot quan han estat assassinades i enterrades a un jardí. Borràs, la malalta mental, era conflictiva. Badiella, que va conviure durant deu mesos amb el cadàver d’ella, és un bon noi a qui no sabem què li va passar.

Tanmateix, el cas de Badiella i Borràs, lluny de ser una excepció, és freqüent. Segons dades de la Confederación Salud Mental España, tres de cada quatre dones amb problemes de salut mental ha patit violència en l’àmbit familiar o de parella. Prop de la meitat, però, no la identifica com a tal. No és gens estrany: un dels primers estadis de la violència masclista, la rebi la mena de dona que la rebi, és el maltractament psicològic i/o el que s’anomena ‘llum de gas’, és a dir, la manipulació per part de l’agressor de la memòria de la víctima, amb la finalitat de fer que dubti de sí mateixa i, en conseqüència, de l’existència del maltractament patit. A més a més, el 40% de les dones amb trastorn mental han sofert violència sexual.

L’estudi, titulat Informe sobre el estado de los Derechos Humanos de las persones con trastorno mental en España 2017, afegeix que a les que sí que denuncien la violència que patida no se les creu, a causa del seu trastorn mental. Quelcom esperable, si tenim en compte que el testimoni de qualsevol dona que denunciï té tendència a posar-se en qüestió. A banda d’aquestes vulneracions, l’informe recull altres violències masclistes realitzades sobre les dones amb trastorns mentals, com ara l’esterilització forçosa i l’avortament coercitiu, és a dir, sense el seu consentiment.

Per tot això, acabar amb els tabús al voltant dels trastorns mentals és fonamental per prevenir la violència masclista que reben les dones amb malalties mentals. Per una banda, perquè es consideri creïble el seu testimoni. Per l’altra, per reduir la dependència envers el seu cuidador/agressor: si la societat no els dóna oportunitats laborals o xarxes de suport, el maltractador, com en el cas de Mònica Borràs, esdevé l’única brúixola per navegar en un món hostil envers dones com elles.

  • Comparteix