Una entrevista difícil

L'altre dia vaig fer la que crec que ha estat l'entrevista més difícil que he fet. Al No ho sé de Rac1 fem una secció que és una "Cita a cegues" meva amb el convidat que coordina la Lali Colomé. Jo entro a l'estudi sense saber-ne res, de la vida dels convidats, així que els oients la descobreixen al mateix temps que jo.

Aquest cop a l'estudi hi havia una mare i un nen i una nena que em va cridar l'atenció de seguida per dos fets: era un belluguet i a la pell hi tenia el rastre evident que deixen les cremades.

De seguida em va assaltar el primer dubte: l'entrevista li faria a la mare, però la història que venia a explicar tenia res a veure amb les cremades de la nena? Si era així i amb ella allà ben a prop del micròfon, què faria? Parlaria? I si parlava, quines preguntes havia de fer-li?

Amb les pistes que em dona la Lali per presentar l'entrevista vaig tenir clar que parlaríem de l'accident que havia deixat rastre al cos de la nena. Com et dius, li demano. Mari Trini. I quants anys tens, 8. I un torrent d'energia a cada cama.

La mare va anar desgranant com tot va ser un accident domèstic per una pràctica d'aquelles que hem sentit dir que no es pot fer, però tots hem fet algun cop a la vida: avivar el foc de la llar de foc amb un rajolinet d'alcohol. Ells ho van fer amb benzina. El foc va resseguir endimoniat el fil líquid fins a trobar el cos de la Mari Trini, que jugava allà a la vora. El que ve després és una situació desesperada per intentar apagar la "bola de foc" en què es va convertir la petita, que només tenia cinc anys.

Va arribar a la unitat de cremades de la Vall d'Hebron que no li donaven quaranta-vuit hores de vida. La petita tenia cremades en el 85 per cent del cos, era molt difícil que se'n sortís. Però, ai, la Mari Trini, devia posar-hi tota la seva energia, perquè allà la tenia, al costat, tres anys després, fent girar la cadira de l'estudi a banda i banda, agafant el micròfon i dient que ella ha fet molts amics a l'hospital en aquests tres anys d'operacions a la pell, doctors i doctores, diu, mentre agafa amb les seves manetes el micròfon que no vol deixar anar. Com que parla i reexplica la història de la seva mare, la incorporo a la conversa, però em noto poc destre. Com puc parlar amb una nena de vuit anys de l'accident que li ha deixat la pell de tot el cos cremada i encertar les preguntes? Com viu ella tot el que li ha passat? Té alguna por? Com va ser la tornada a l'escola? "Vam celebrar el meu aniversari, que és a l'agost i mai puc celebrar-lo". I en parlava amb aquella empenta dels nens que saben que la seva aventura és una Aventura, amb majúscula. I que li fa mandra posar-se la crema de la pell, que és molt enganxifosa i li embruta la roba. I que va ser el seu pare que la va salvar, que se la va endur a coll envoltada en flames, i que la va posar a la banyera i que després la van pujar a la furgoneta del veí per anar ràpid, ràpid a l'hospital. I com que em noto tensa negociant aquella conversa, em giro cap a la mare i li pregunto què li preocupa. I se la mira i em mira, i em diu que les mirades. I busca les paraules precises per dir el que no vol dir davant de la nena, que a vegades no ens n'adonem però les mirades poden fer mal. I li preocupa com serà això quan es faci més gran, com es desenvoluparà, si això que ara és una Aventura es convertirà o no en un problema. I totes les pors que apareixen quan t'exposes a la mirada dels altres. No sé si la Mari Trini entén que parlem d'ella, de la mirada sobre ella, perquè continua jugant amb la cadira i cargola el cable del micròfon als seus dits. I em pregunto quin dia perdem aquesta mirada tan blanca dels nens sobre les coses, quin dia convertim l'Aventura en un problema i sobretot quin dia deixem que sigui la mirada dels altres el que condiciona com ens sentim i com ens definim.
Quin dia comencem a patir mirant-nos els nens amb ulls de grans i sentint-nos poc destres en parlar-hi.

  • Comparteix