La sentència acceptada

La meva aposta, tant de bo m'equivoqui, és que per a l'independentisme la sentència serà un cop més dur del que s'espera. I ho serà, sobretot, des d'un punt de vista social; l'entorn, el carrer, les converses de bar, els sopars d'amics. Allà les expectatives del moviment s'hi faran mal, perquè de cop i volta es veurà que s'estava menys acompanyat del que es creia, que la finestra d'oportunitat de la sentència no era tal.

Per a molts és un monstre i, a la vegada, una palanca mobilitzadora, però per a altres la sentència serà un alliberament i la fi d'una injustícia. I aquest segon bloc serà molt més ampli del que podem imaginar.

Efectivament, la majoria de gent d'aquest país està en contra d'aquests dos anys de segrest que han patit els presos. Sí. Però molta d'aquesta gent no estarà en contra dels propers anys de condemna que vinguin, si aquests estan justificats per una sentència judicial. És a dir, el que ha indignat a un 80% dels catalans no és la presó, sinó la presó preventiva. No és la repressió, sinó la repressió sense tiquet de compra.

Cadascú té els seus referents i les seves impressions. El que he anat percebent jo durant aquests dos anys de repressió explícita és que tothom està esperant la sentència, però no pels mateixos motius. Per a molta gent situada a la frontera entre blocs, el que digui el Suprem els servirà per tancar una carpeta (més enllà de la indignació subjectiva). Perquè la justícia haurà parlat, finalment. I el que digui aquesta justícia els mereix -encara- la confiança suficient per donar per bona qualsevol decisió. Almenys, quant a legitimitat i sentit de la justícia.

La idea és simple: si ho diu un tribunal, és legítim i just. Perquè no es posa en dubte -o no es vol posar en dubte- la imparcialitat d'aquest tribunal, de cap tribunal.

No sé què s'ha fet malament fins ara, o què més cal per fer creïble la denúncia d'una justícia que ha demostrat ser injusta i parcial en les grans qüestions d'Estat (i en moltes altres). Però som on som, i molt em temo que durant les properes setmanes ho veurem clar. Hi ha una Catalunya, crec que no majoritària però sí decisiva, que, malgrat estar en contra de la sentència, l'acceptarà. La trobarà vàlida. La considerarà legítima. I mentre això no deixi de ser així, serà difícil avançar col·lectivament. La sentència ens mostrarà el gran clic que encara tenim pendent: el del ciutadà amb l'alta justícia espanyola.

  • Comparteix