El xou

És ben sabut que els metges recomanen no abusar de l’antibiòtic perquè l’únic que pots aconseguir és fer-te immune a allò que pretens combatre. Doncs això de l’antibiòtic és el que li ha passat Ciutadans al Parlament. La seva dialèctica agressiva acompanyada d’una televisiva posada en escena feia efecte de bon començament. Els parlamentaris forjats en la pulcritud de formes de l’era pujoliana —que en sa vida havien vist l’estil quinquillaire a l’hemicicle— s’escagarrinaven a sobre en sentir les animalades que sortien per la boca dels primers diputats taronges que van entrar al Parlament. Com que la cosa funcionava els de Ciutadans van anar esprement la taronja fins a treure-li tot el suc. Ni gota en van deixar de la demagògia, el populisme espanyolista, la violència verbal, la mentida continuada i el victimisme explotat fins al no poder més.

La desfeta de l’independentisme de finals de 2017 va simbolitzar per a ells la gran oportunitat per entrar com un ariet al Parlament tot intentant forçar un canvi de Govern amb la inestimable ajuda de la judicatura espanyola empresonant els líders independentistes del país. Van explotar la demagògia sobre el «sis-i-set-d’octubre» i una inexistent «violència separatista» després que fos l’independentisme qui s’endugués les garrotades del Primer d’Octubre i les pallisses de l’extrema dreta. Van encendre el ventilador de la por: que si les pensions, les empreses que «marxaven», els nens «perseguits» al pati d’escola per parlar en castellà… la jugada els hi va sortir mig bé i van guanyar les eleccions del desembre de 2017. Però amb allò no en tenien prou per desterrar l’independentisme i l’èxit d’Arrimadas es va quedar amb una amarga victòria.

I així les coses Ciutadans ha arribat fins aquí amb tota la motxilla de despropòsits que ha anat acumulant des de la seva fundació com a partit l’any 2006. Però com és sabut tot el que puja baixa, també l’erecció de Ciutadans. És per això que l’assaig de moció de censura que vam viure ahir al Parlament de Catalunya no va ser altra cosa que un gest a la desesperada davant d’unes enquestes que pronostiquen una castanya de proporcions èpiques. Què millor doncs que muntar un acte de precampanya d’un Rivera a qui se li esfuma la desitjada oportunitat de presidir el Govern espanyol. Tal és la desesperació que el de Granollers ha relegat la sucursal catalana del partit —la matriu de la formació taronja— als interessos del partit a Madrid. Ahir ho vam veure clar al Parlament amb una moció que no tenia cap possibilitat de prosperar i que només va servir per atreure el focus mediàtic a Ciutadans. I no va ser perquè no ho intentessin pel broc gros: només calia parar una mica l’orella per perdre el compte de les vegades que Lorena Roldán i Nacho Martín Blanco van dir paraules com «violència», «comandos», «terroristes», «supremacistes», «racistes», «violència», «amenaces», «explosius» al llarg de la llarga jornada d’ahir al Parlament. Però ni cas. Ja han gastat la criptonita, la recepta màgica de la provocació ja no funciona. Talment com aquell antibiòtic que de tant abusar-ne al final s’ha convertit en sacarina pel cos, de tanta demagògia abocada a l’hemicicle ens n’hem acabat immunitzant. Qui ho havia de dir, oi?

  • Comparteix