La voluntat de ser dels catalans

Fart de sentir tantes coses dolentes sobre el procés, en l’anterior article en vaig subratllar una bona colla de coses bones. Fart de sentir parlar dels errors dels catalans, aquesta setmana em proposo citar errors dels espanyols, de fet un, el principal. I, si per criticar els mestres tites em vaig agafar a Jordi Pujol, per assenyalar el principal error dels espanyols m’agafaré a Jaume Vicens Vives. Un altre dels grans.

Diu Vicens Vives a Notícia de Catalunya “La vida dels catalans és un acte d’afirmació continuada: és el sí, no el si. Per això el primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; la metafísica, com en els alemanys; l’empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians; o la mística, com en els castellans. A Catalunya el mòbil primari és la voluntat de ser”.

Ser catalans. Això és el que volem els catalans. Poder ser catalans. Viure com a catalans. Parlar, estimar, relacionar-nos com a catalans. Per això, quan vam veure que amb l’autonomia no s’avançava sinó que es retrocedia la gran majoria es va fer independentista. Quan vam veure que amb un estat en contra corríem el risc de desaparèixer vam decidir tenir un estat a a favor. L’estat propi. El nostre. Seny.

Estat propi i seny units en la mateixa frase? sí. Tornem a Vicens Vives, que ja alerta del “ aquesta sembla ser la divisa del seny davant qualsevol conjuntura vital (…) és així, per aquest viarany, que anem a parar a una relació directa entre el seny i la sensualitat (…) l’estètica, en aquests moments, ens ofega”. I continua “però el seny actuant en funció de l’experiència històrica -o sigui el seny que persegueix la claredat i la correcció a través de la mesura- provoca una realitat vital: la tendència que hom es captingui bé. El just capteniment és la nostra fórmula d’or, el nord dels catalans en els nostres afers públics i privats. És el seny més la mesura, el que asseguren la continuïtat de la terra”.

Tot plegat ben actual. La mesura sembla recomanable, ja que si l’estat espanyol vol portar la lluita política al terreny de l’alçament popular és perquè li convé. Per poder reprimir-nos sense cap mirament. Com ha passat en tantes altres vegades a la història. Aquest cop hauríem de no picar l’ham i mirar de no posar-los-ho fàcil. Fer-ho, seria un error. Però tot i així, superable. Com ha passat també tantes vegades ens els darrers 300 anys.

Ens refarem per la voluntat de ser. I això és el que no entenen els espanyols. Que volen anorrear-nos -tot i que sigui a costa de carregar-se la seva democràcia i les seves institucions- i encara no saben que no ho aconseguiran mai. Històricament s’ha demostrat que ens agrada pactar amb el poder la manera en la que podem viure com a catalans, ser catalans. Fet que tot i que ens retraiem a nosaltres mateixos, ens ha caracteritzat. Però, al mateix temps, també la història demostra que mai hem acceptat res que no garanteixi la nostra voluntat de ser. Al final resulta que el que no tenim és cap pressa. Però tenim tota la voluntat de ser.

  • Comparteix