Demà seràs tu

Aquells que truquen de matinada se't presenten a casa, t'esbotzen la porta i t'arrenquen del llit de l'ensurt. Crits, llums làser apuntant-te a la cara i cops per tot el pis. T'estiren a terra tremolant mentre t'encanonen a tu i a la teva família, nen petit inclòs. Pres pel pànic veus la casa plena d'agents de la Guàrdia Civil armats fins a les dents. T'emmanillen i et comuniquen que estàs detingut mentre sents els teus com sangloten i ploren des de l'habitació del costat. Ningú entén res. Tu tampoc. Comencen els llargs registres. I comença el malson. Després d'unes hores interminables remenant casa teva i fent-te preguntes sense sentit, t'entaforen a un vehicle de la Guàrdia Civil emmanillat i et traslladen fins a Madrid acusat de pertinença a organització terrorista, estralls en grau de conspiració i fabricació i tinença d'explosius. Tens por i segueixes sense entendre res. Declararàs davant del jutge i t'enviaran a una presó a sis-cents quilòmetres de casa. Una presó que irònicament veuràs com un alliberament que et permetrà desfer-te de les mans de la Guàrdia Civil després de tres dies amb ells.

Aquest relat, més o menys reconstruït a partir del poc que sabem de l'obscura operació policial de la setmana passada, és el que han viscut nou persones —dues d'elles alliberades— que tenien en comú la seva participació activa per l'alliberament nacional de Catalunya. Són nou persones innocents. Sí, he dit innocents. Ho són i ho seran fins que a partir de proves irrefutables i d'un procés judicial impol·lut s'aconseguís demostrar el contrari. I subratllo el condicional perquè no són pas pocs els antecedents policials on els acusats de terrorisme han resultat ser les víctimes d'un muntatge policial. En tenim exemples per omplir-ne una enciclopèdia i ben recents són els casos de Tamara i Adrià Carrasco. Però per la Guàrdia Civil, els mitjans de comunicació espanyols i la judicatura, aquestes persones ja són tractades directament de culpables saltant-se el principi inviolable d'innocència, amb la inestimable ajuda de filtracions interessades i cada cop més increïbles que l'únic que evidencien és que l'Estat se salta les seves regles del joc malgrat l'acudit de mal gust del secret de sumari. És per això que l'únic que sabem del cert és que als detinguts se'ls hi han vulnerat els seus drets des del primer moment, ja sigui negant el seu dret a ser defensats per un lletrat, patint interrogatoris il·legals sense la presència del seu advocat fins 48 hores després de ser detinguts o havent d'aguantar amenaces i coaccions de detenir i agredir les seves famílies.

I si aquest és el relat, aquesta és la por. Una por endèmica, que ve de lluny i que ha passat dels avis, als pares i als fills —que som nosaltres. Però ara són els nostres de fills els que ens pregunten «Papa, què volen aquesta gent?» i no sabem què respondre'ls exactament perquè no volem que ells també heretin una por que no els hi pertoca. Una por que aquells que venim de lluny —de la memòria combativa dels avis de la guerra— arrosseguem des del més profund de la memòria sense ni tan sols adonar-nos-en. Una por innata que ells mai tindran ni entendran perquè són els néts dels vencedors, els fills dels amos del país, perquè són els que justifiquen, els que dicten relats, els que sentencien i detenen les persones com nosaltres.

I aquí tenim els fets, el relat i la por. I és ara que potser ho entens de cop, caient com una llosa, que demà seràs tu.

  • Comparteix