No puc deixar de fixar-me en les dones que surten a la immensa majoria d'anuncis de publicitat. Fa uns dies que faig aquest exercici perquè aviat coneixeré la Júlia i l'Esther, i vull saber com és el món quan no hi ha cap referent social que s'assembli a tu.
Als anuncis que em miro ara amb més intenció hi trobo el que sospitava: hi ha un patró de bellesa femenina imperant que és el que veig reproduït, per cert, al carrer entre les adolescents i joves. Melena llarga, ben llarga de fet, llisa, però millor si és una mica ondulada. No només això, sinó que la melena és protagonista de la bellesa atribuïda a aquestes dones.
La Júlia i l'Esther són "pelones", com en diuen elles. O brillants, diuen. Jo sí que trobo brillant aquesta capacitat de donar-li la volta al mitjó. Són dones calbes, bàsicament. Com els homes, però en dones, que com gairebé en tot és una mica pitjor quan ens toca a nosaltres. La Júlia és la més jove de les dues, en té trenta-dos, i té el guapo pujat quan recorda el dia que va decidir que ja n'hi havia prou, que prou amagar-se, que prou secrets, que fora perruca. Va començar a quedar-se calba quan tenia set anys i l'instint, la por, la vergonya, vés a saber el còctel de tot plegat, va portar els seus pares a "protegir-la" amb perruques. "No recordo res d'aquells anys, crec que estava en xoc". A poc a poc el cervell devia anar fent lloc a la nova idea, no tinc cabells, però la por a ser descoberta li va durar molts anys i li va portar molt de patiment. "Feia teatre, feia tombarelles dalt l'escenari i sempre amb la por que em caigués la perruca". Por, diu. Jo m'imagino el terror. Alguna cosa va passar un dia que ja en va tenir prou i va fundar A pelo, una associació de persones, bàsicament dones, que comparteixen condició, alliberen patiment, perquè no hi ha res com compartir i saber que no estàs sol per sentir-te millor, i que és sobretot una plataforma perquè ens comencem a acostumar a veure dones sense cabells, que deixem de veure-ho com una anomalia, igual que ens hem acostumat i fins i tot ens agraden els homes calbs.
Confesso que tinc una petita obsessió per la publicitat antiga perquè fa un retrat precís del moment que viu una societat, de què troba important, quins en són els problemes i com els ataca. Són cròniques precises d'un moment determinat, tant o més que les periodístiques. Si us interessa, recomano molt buscar publicitat a la premsa dels anys de la segona república, uns anys d'explosió de les llibertats individuals, i comparar-la amb la publicitat dels anys del franquisme, quan tot es torna més fosc i amenaçant. És divertidíssim. El cas és que de publicitat contra l'alopècia n'hi ha des que existeix la publicitat, sempre amb promeses falses. Això no és culpa dels publicistes en qüestió, sinó del mur enorme que separa la realitat, que no hi ha tractament que faci créixer els cabells d'una persona amb alopècia, i la convenció social que no tenir cabells és una cosa dolenta o a combatre o a amagar. L'Esther, que va perdre els cabells de cop fa tres anys, quan en tenia quaranta-cinc, explica que el pitjor va ser el dol, acomiadar-se de la imatge d'ella mateixa que ja no tornaria, i que els tractaments per intentar recuperar-la la van enfonsar encara més perquè "no hi ha res que funcioni". A partir d'aquí coneix "A pelo", s'adona que no està sola en aquest món, s'allibera i ara porta perruca per treballar, per no haver de respondre preguntes, però després se la treu i llueix sense cabells. Brilla, li diu la Júlia. I sí, a les dues els hi brillen els ulls quan parlen de la seva "sortida de l'armari". I mentre parlo amb elles sento la necessitat que les coneguin com més persones millor; dones que puguin estar passant pel mateix i ho estiguin patint en solitari, i tota la resta perquè ens acostumem a veure dones sense cabells amb el cap descobert, amb mocador o amb perruca, com elles vulguin, i que les veiem guapes i femenines, que ens alliberem entre totes de l'esclavatge de la imatge de bellesa femenina imperant i que ens estimem més del que ens estima la indústria que crea els prototips de bellesa.
I a tot això, buscant i buscant a internet sobre el tema, finalment trobo una referència a dones calbes a la publicitat. És paradoxal, perquè l'anunci va dirigit a dones amb cabells, però utilitza la imatge d'una dona que no en té. Alguns ho trobaran de mal gust, però jo penso que tant de bo haguéssim vist més cops aquesta imatge. La Júlia, l'Esther i moltes altres ho haurien agraït.
Foto capçalera: La Vanguardia
