Ser dona i ser calba

Que l’alopècia no és només cosa d’homes ho sabem de fa temps. De fet s’estima que el 50% de les dones acabaran perdent el cabell en algun moment de la seva vida. Les dones calbes han existit sempre, el problema és que ho han fet amagades sota d’una perruca perquè la societat no les ha permès mostrar-se amb la mateixa naturalitat que ho fan els homes. Vivim en un món que no està preparat –encara avui- per l’impacte que suposa veure una dona sense cabell més enllà del fet que estigui fent un tractament de quimioteràpia. La imatge incomoda tant que donem per fet que una dona calba és una dona que està malalta. Però no. També hi ha dones que perden el cabell per causes que no tenen res a veure amb els tractaments contra el càncer.

La calvície no entén de gènere ni d’edats i amarga l’existència per igual a qui la pateix. 

Anys de peregrinació per diversos especialistes, tractaments caríssims que fracassen, d’altres que et condemnen de per vida a medicaments agressius que et destrossen el fetge, gastar-se el sou en perruques i transplantaments capil·lars que no sempre acabaran en èxit, però sobretot i el més important, llençar l’autoestima a les escombraries per sempre més i viure amb l’angoixa permanent del què diran o si ho notaran. He conegut històries sobre l’alopècia femenina que encongeixen el cor. De nenes, adolescents i dones a les qui una malaltia immunitària, l’herència genètica, la menopausa o la quimioteràpia ha colpejat amb la calvície i s’ha emportat amb ella el record de la dona que un dia van ser. Perdre el cabell no posa en risc la vida però moltes dones s’han sentit morir davant d’un mirall.

L’alopècia femenina continua sent un tabú. Normal. Quins referents d’èxit o models femenins tenim més enllà d’alguna actriu que per exigències del guió ha hagut d’aparèixer en pantalla totalment rapada? Cap. En canvi hi ha una llarga llista d’homes d’èxit que han fet de la seva calvície un dels seus principals atractius. Normalitzar aquest fet en les dones requereix d’altes dosis de maduresa que com a societat encara no tenim. Per això és important donar veu a iniciatives valentes com l’associació A Pelo (@aPeloAlopecia) que han creat un grup de dones pelones –com els agrada dir– per donar visibilitat a l’alopècia femenina i acabar amb la dictadura de la perruca i el mocador i trencar els cànons de bellesa establerts. Sentir-se, en definitiva, lliures i guapes sense cabell. Com també ha fet la model i ballarina nord-americana Christie Valdiserri el dia que va decidir desprendre’s de la seva perruca mentre desfilava sobre una passarel·la i mostrar a tothom el seu cap pelat per culpa d’una alopècia que pateix des dels 20 anys.

Necessitem referents que surtin de l’armari perquè els nostres fills puguin créixer en un món on sigui normal tenir pares calbs i també mares. On hi pugui haver presentadors de tele sense cabells i també presentadores. On les dones calbes deixin de ser una raresa. A totes elles, a les que lluiten contra el càncer i a les que perden el cabell per altres motius els devem el dret a que es puguin seguir sentint dones, atractives i femenines. Només el dia que com a societat normalitzem aquest fet haurem aconseguit que una bona cabellera acabi sent tan sols un accessori. 

  • Comparteix