La preqüela

En un dels capítols finals de Years and Years, hi ha un moment genial: el discurs de l’àvia. Quan tots han comprovat que el món és un desatre, que no hi ha marxa enrere en la destrucció del que entenien per vida normal, l’àvia els planta una bufetada amb la mà oberta en tota la conciència. Els recorda que ells també són responsables del caos, perquè tots van tenir una o més d’una ocasió d’evitar-ho i sempre van triar el camí més fàcil: deixar que les coses passessin, mirar cap a una altra banda, deixar anar algun improperi, arronsar les espatlles i acomodar-s’hi. L’àvia els recorda que quan van tenir al davant els primers símptomes del desastre, no només no s’hi van rebel·lar, sinó que ni tan sols van aixecar la veu, i van tenir pressa per seguir amb les seves vides com si res.

Les sèries tenen superpoders amb mi. Ho vaig intuir amb The Crown, perquè m’induïa a consultar articles sobre Churchill i notícies d’arxiu sobre la política britànica dels anys 50. Mentre devorava Game of Thrones vaig classificar gran part de la classe política catalana i espanyola en famílies: Lannister, Targaryen i Stark. També vaig disparar algun dracarys quan em sentia acorralada per converses sense sortida o directament, quan n’estava fins al capdamunt. Amb Years and Years, el que ha passat és que m’hi he traslladat. He passat les vacances sentint que era dins de la sèrie. O més aviat, en una preqüela. La cosa no ha millorat gaire amb l’inici del curs: cada supermercat on substitueixen el personal de les caixes per màquines d’autoservei, cada número de Matteo Salvini o cada titular de Boris Johnson fan saltar les alarmes. Per no parlar dels símptomes d’aquí.

La invasió que la ficció fa del meu dia a dia resulta més pràctica del que podia esperar: fa saltar algunes alarmes. L’àvia de Years and Years m’assalta de cop i volta, com si m’estigués esbroncant a mi directament, preguntant-me què vam fer quan un grup d’ultradreta va aconseguir el 3,6% dels vots a Catalunya en unes eleccions generals: estem deixant que passi. Estem mirant cap a una altra banda quan s’assenyala com a apestats els nois i noies que arriben a Catalunya sense familia. Estem limitant-nos a renegar, arronsar les espatlles i seguir amb les nostres vides davant els aviat dos anys entre reixes de nou polítics i activistes no-violents.

Avui el rei que toca ara torna a fer-se visitar per alguns líders polítics. Si li traiem la pompa, l’escena es pot resumir així: algú a qui cap ciutadà ha triat i a qui cap ciutadà pot exigir responsabilitats decidirà si algún dels que sí que han estat escollits pels ciutadans pot governar-los. La qüestió és si cap d’ells tindrà presents els electors a l’hora de decidir entre investidura o eleccions. El sisè del seu nom, per cert, és a quatre rondes de consultes de superar el seu pare: amb la d’avui, en portarà sis en cinc anys. El seu pare en va convocar 10 en 40. I Boris Johnson es compara amb l’Increïble Hulk.

  • Comparteix