Voler no és poder

Si totes les persones que no tenen prou recursos per viure es rebel·lessin farien seu el món. Si totes les persones que viuen en la pobresa diguessin prou i es proposessin provocar el caos potser els que se’n surten tindrien un bon motiu per sentir aporofòbia, aquesta paraula que hem descobert per entendre la reacció de rebuig que provoquen en alguns les persones, sí, pobres de diners, que intenten arribar a casa nostra per buscar una oportunitat. Mentrestant, no. Mentrestant no podem dir que pobresa o immigració sigui sinònim de delinqüència i d’inseguretat. 

El debat sobre la seguretat als nostres carrers és extremadament delicat perquè de seguida paguen justos per pecadors. Veiem el bosc i no veiem què hi ha el darrera, els múltiples factors que expliquen per què hi ha més persones que delinqueixen o per què els delinqüents actuen més sovint.

Aquesta setmana els Mossos d’Esquadra han explicat qui són els lladres més reincidents aquest estiu a Barcelona. Informació periodística delicadíssima, però que és necessària per entendre el fenomen, saber qui delinqueix i entendre per què ho fan, i a partir d’aquí buscar solucions. Cap metge faria una recepta sense saber què li passa al pacient. Passa que les dades són enverinades perquè alimenten el discurs de la dreta i l’extremadreta que associacien immigració amb delinqüència, marginació i niu de problemes: els delinqüents més reincidents són persones nascudes fora de l’estat.

Si aquesta és la realitat, l’esquerra hauria de saber anotar aquestes dades. Què estem fent malament? Si volem acollir hem de saber acollir. Voler és poder és la més antiga de les proclames de la psicologia positiva que tan de moda está, i no. No, voler no és poder. No, voler curar-se d’una malaltia greu no et cura. I els que no se’n surten estan tan arrapats a la vida, segur, com els que sí tenen la sort de sortir-se’n.

No, voler no és poder. Voler acollir, volem acollir, no és poder acollir. I la nostra societat n’és un exemple. Potser haurem de començar per definir què entenem per acollir. No s’acull un dia i prou, per acollir cal que l’estructura de la nostra societat tingui una musculatura que no té, o que demostra no tenir. Acollir és proporcionar un sostre, una formació, opcions de feina i caliu a llarg termini, estructura emocional, vincles, sentir-se part, poder arrelar. Acollir és extremadament complicat, tant de bo en sabéssim més, perquè no ho aconseguim. El resultat és que hi ha algunes persones sense esperança en el seu futur, persones abandonades física i emocionalment carregades d’experiències traumàtiques a qui exigim que, a més, siguin bones persones i no interfereixin en la nostra percepció subjectiva de seguretat. Hi tenim tot el dret, però també la responsabilitat de saber acollir-los amb garanties.

Després d’un mal estiu a Barcelona pel que fa a l’augment de la delinqüència i pel que fa a la percepció d’inseguretat que tenim els ciutadans, n’hi que s’organitzen per informar de fets delictius o per vigilar els carrers on viuen; la prova del cotó que els ciutadans comencen a desconfiar de la capacitat de les administracions de protegir-nos. És una molt mala notícia, però el benestar i la llibertat beuen d’una percepció molt feble que s’està aprimant: viure sense por. I aquests dies de peus a la sorra ho hem alimentat comentant que no hi ha prou policia al carrer i que la llei és tèbia amb els reincidents. Segur que la vigilància al carrer i l’enduriment de la llei són dos factors a corregir, perquè qui trenca les normes de convivència ho fa emparat per una sensació d’impunitat. Però aquestes dues mesures urgents només pararan el cop, perquè qui trenca les normes de convivència sovint també ho fa perquè no té res o té molt poc a perdre.

Quan el debat de la inseguretat al carrer es barreja amb el de la immigració anem pel pedregar, però tampoc podem defugir que l’arribada de persones que no troben opcions a la nostra societat és un problema. Calen mesures de fons, si volem acollir. Sinó, el discurs populista i xenòfob té el terreny abonat i la més bona de les intencions, volem acollir, acabarà amb un tret al peu.

  • Comparteix