Acords municipals: cap novetat, cap final i alguns inicis

El més destacable de la polèmica que s’ha obert entre Junts per Catalunya i Esquerra pel pacte de govern a la Diputació de Barcelona és que JxCat es disposa a fer política i, el més important, que davant D’una decisió molt incòmode tots els seus sectors han tancat files. Ordre. Per a mi aquest és l’únic element que explica la ràbia amb la que han reaccionat els dirigents, opinadors i creadors de tendència d’ERC que han parlat sobre aquest fet: els ha agafat per sorpresa.

En un moment polític de màxima fragmentació a tot arreu i de majories absolutes gairebé impossibles, la capacitat de Junts per Catalunya d’assolir pactes de govern era molt penosa. La proposta d’unitat sempre depenia d’ERC i, un cop rebutjada, només tenia l’opció de pactar amb ERC sempre i quan Esquerra no preferís fer-ho amb Comuns, amb la Cup o amb el PSC. Molt males cartes per a un partit amb voluntat de govern i de ser central i majoritari.

Haver trencat aquesta situació, sigui per despit pels 26 ajuntaments guanyats on ERC ha optat per no donar l’alcaldia a JxCat, sigui pel cansament de dependre sempre del que convé ERC en cada moment, o sigui només per la pura necessitat de supervivència, és un inici. JxCat ha decidit obrir el compàs a l’hora de fer pactes. Posa al PSC al centre? sí, però a canvi de sortir del racó on era. Assumeix contradiccions, que la decisió les té, i moltes. I aguanta la posició. Potser em pot l’optimisme, però crec que això és un inici.

En els acords municipals i les enfadades entre ERC i JxCat no hi ha cap novetat. Fa temps que passa. Per això defenso la unitat sempre que puc. La unitat sense adjectius ni complements que l’acompanyin. Unitat i prou. Anar junts, tots, sempre, a totes. La unitat estratègica és una collonada: quan tens un ull pendent de menjar-te el pastís de l’altre és impossible que miris endavant amb la determinació i la confiança necessàries. I quan no hi ha unitat els partits fan de partits. Ocupen poder. Tant com poden. Existeixen per això. Cap novetat.

Ara, que JxCAT i ERC tinguin una crisi pels acords municipals no és el final de res. Tal com no ho va ser la no investidura de Puigdemont o de Turull. Les renúncies a la unilateralitat, posició que ha assumit també algun sector de la Cup. O la recuperació d’un referèndum com opció política de futur per a l’independentisme, donant al Primer d’octubre un paper de mandat més que no pas de resultat. Hi ha moments millors i pitjors. Hi ha encerts i errors. I de tot se n’ha d’extreure coneixements i aprenentatges. Però no per plegar, al contrari, per continuar.

  • Comparteix