El "procés" tal com l'hem conegut està fent aigües. Està fent aigües el "processisme", el partidisme i el regat curt però sembla que també estan fent aigües les esperances dipositades per milions de persones en aquest moviment polític. Just ahir, en una entrevista a Rac1, Jordi Cuixart deia que "per tornar a néixer cal abans morir". I fa l'efecte que aquests últims mesos hi ha coses de la nostra vida política que estan morint. El "procés" va néixer el 10-J de 2010 quan Òmnium va convocar la manifestació "Som una nació, nosaltres decidim". El "procés" va morir l'1-O de 2017. Aquell dia van canviar tots els eixos i va impactar en totes les estructures partidàries i discursos que, curiosament, van ser els que el van fer possible. Sembla com si l'1-O estigués matant els seus pares. I això, com tota mort, ens fa por perquè, entre altres coses, ens aboca a allò desconegut, a un terreny de paràmetres ignots i, per això, temibles. Sobretot quan veiem les aus carronyaires sobrevolant.
Aquests dies, coincidint amb les eleccions gregues, veiem un fenomen molt curiós: l'elogi de la mort de l'esperança. Els mateixos que carregaven contra Tsipras quan es posava davant el seu poble per desafiar la injustícia homicida de la troika, avui el lloen per, justament, haver deposat les armes i rendir-se. Els que el titllaven de boig perquè de la mà del seu poble es plantava davant els mercaders de la misèria, avui el feliciten per haver estat responsable i haver acceptat que no, que no hi ha alternativa a la pobresa imposada a cops d'Estat bancaris comandats des de Berlín. El lloen i li diuen que no es preocupi, que no passa res per haver deixat tirat un poble que li va dir en un referèndum (absolutament legal, per cert) que endavant, que lluités. Li diuen a Tsipras que no es preocupi, que potser si que ha estat un traïdor, però que "potser els pobles necessiten traïdors". Avui, milers de morts després, després del patiment, l'emigració forçada i la pobresa, els mercaders li diuen que tranquil. Que no es podia. Que ells sempre manaran i que benaurat ell, Tsipras, que ho ha entès. L'esperança és l'últim que es perd però és el primer que intentaran matar els que es veuen amenaçats per ella. Quan la veuen escardalenca, tremolosa en temps incerts, les aus carronyaires no triguen a sobrevolar-la i dir, als quatre vents, que és morta.
A Catalunya avui passa alguna cosa semblant. L'esperança dipositada per milions de persones en aquest projecte polític conegut fins ara com "el procés" tremola. I davant el tremolor d'aquesta esperança, com a Grècia i com a tot arreu on la gent s'ha aixecat i ha dit prou, els encarregats de certificar la seva defunció apareixen satisfets i la sobrevolen. T.I.N.A. "There is not alternative" va dir Thatcher als milions de treballadors britànics que van intentar lluitar per una societat més justa. T.I.N.A li diuen a Tsipras. T.I.N.A. li diuen avui als milions de persones que durant 9 anys van creure que si hi havia alternativa a la imposició. Que van tenir consciència de ser una nació i, potser més important, que podien decidir sobre les seves vides. Igual que amb Tsipras, els ocells de mal averany no només ens diuen que no hi ha alternativa. Ens diuen que acceptar-ho, que acceptar la fi de l'esperança és ser responsable i que l'únic camí disponible és pactar els termes de la rendició.
L'1-O va matar el procés i, com diu Cuixart, probablement han de morir coses perquè altres coses tornin a néixer. I afegeixo: perquè torni a néixer l'esperança compartida de milions de persones serà imprescindible foragitar els corbs que la sobrevolen. Ells estan construint la seva realitat. A nosaltres ens toca no acceptar-la i construir la nostra. Ells són pocs, nosaltres molts. Quaranta anys més tard del T.I.N.A. Jeremy Corbyn es planta, diu "for the many, not the few" i crea realitats alternatives a la rendició de Thatcher. Això ens toca a nosaltres. No creure els seus mals averanys i creure en les nostres esperances. I com que ja els estic veient somriure sorneguerament recordem que l'esperança és matèria primera de la política i recordem que ells mateixos aplaudien el Obama-Hope quan l'FMI abaixava el pols i sentenciava Grècia. L'esperança no és d'ells. És nostra.
I si. Potser han de morir moltes coses, com diu el president d'Òmnium, perquè d'altres coses noves neixin. En "La Revolució i els polls" Chesterton s'indignava davant el costum de rapar les nenes pobres per aturar les plagues de polls i deia: "el seu cabell no serà rapat; tots els regnes de la terra seran desbrossats i mutilats per servir-la a ella; ella és la imatge sagrada i humana; al seu voltant tota la societat haurà de tremolar i desmembrar-se i caure; els pilars de la societat es sacejaran i els vells sostres de les eres es descoronaran sense que ni un sol dels seus cabells del seu cap sigui danyat". Defensar l'esperança com defensem els cabells vermells de la nena de Chesterton. Que caiguin els vells sostres i que, si cal, acabin de caure els imperis (d'aquí i d'allà) remoguts a cop d'urna l'1-O. Avui fa exactament 9 anys del 10-J. Aquell dia, milions de persones li van dir al món que eren una nació i, potser el més important, que volien decidir. Però també li van dir als ocupants dels seus palaus que havien d'estar a l'altura i que si no, que tremolessin els seus vells sostres. L'11S hi ha una altra manifestació. Defensem l'esperança i, com demanava Benedetti, l'alegria. De l'escàndol, de la rutina, de la misèria i dels miserables, dels neutrals i dels neutrons, defensar-la de la ronya, de l'oportunisme, de deu i de l'hivern, de les majúscules i de la mort. I que caigui qui hagi de caure. I com diu Cuixart: d'allà naixeran coses.
