Foc al faro!

Pujar dalt del faro va posar a prova els meus pulmons. Vaig fer-ho una estona abans que ho fessin els fallaires i em vaig quedar uns minuts feliçment sol, contemplant la vall amb aquell pi sec que al cap d'una estona convertirien en flames. L'anomenaven faro des de temps immemorials i era on encendrien les falles que baixarien carregades amb el foc mil·lenari des de dalt de la muntanya. Des d'allà dalt el temps semblava immutable. Al fons, Erill la Vall, la música i la immensitat de les muntanyes esculpides de roca i verd que abastaven fins on arribava la vista.

De baixada vaig anar trobant els primers fallaires que pujaven entre esbufecs amb aquells enormes i rudes artefactes de fusta que contrastaven amb el calçat tècnic i les samarretes transpirables. Allò nou i allò vell convivien harmònicament en un espectacle tan senzill com delicat. Les falles no eren cosa senzilla i a cada poble els feien a la seva manera, fins i tot alguns tenien noms diferents, com els fallaires, que n'hi havia de tota edat, gènere i condició, però tots ells del poble o amb arrels a Erill la Vall. La resta de gent que participava de la festa ho feien com a espectador des del peu de la muntanya. Allà tothom tenia el seu paper i calia respectar-ho.

Un cop retornat al poble només va caler esperar la fosca de la nit il·luminada per un mossec de lluna. De cop, les flames van apoderar-se del pic de la carena i el lema de «foc al faro!» va retronar pels carrers de pedra d'aquell poble pirinenc. A l'ambient hi flotava emoció, mística i nervis. Poc a poc es van anar encenent llumetes a l'horitzó i en qüestió de minuts els fallaires van anar enfilant cap a baix amb els troncs encesos. Tota aquella gent serpentejant el camí de tornada formant un drac de foc duien la història i els ancestres a les seves espatlles. Potser sense ni adonar-se'n eren la prova vivent d'una cultura mil·lenària que miraculosament havia arribat fins als nostres dies. Això encara ho feia més màgic i ser-ne conscient em provocava un vertigen indescriptible.

Des del poble l'espectacle era preciós i pulcre. En arribar els fallaires tothom es va excitar i els protagonistes van arrencar a córrer embriagats pel fum i el vi. Els crits de «foc al faro!» es barrejaven amb sons guturals indesxifrables i el repicar del calçat sobre les llambordes. Van voltar el poble amb les falles enceses, mostrant-les a un públic delerós de flames i sutge, aplaudint el ritual amb els nervis a flor de pell. En acabar el recorregut, a un racó del poble, hi van amuntegar les falles una rere l'altra fent-ne de nou una gran foguera. I quan les brases es van convertir la fusta en cendra tots els que ho vam viure vam desitjar tornar-hi l'any següent per donar la benvinguda de nou a l'estiu, al sol i a la terra fecunda. I així cada any des de la foscor dels temps. Foc, terra, sang i tot el pes de la nostra història en un tronc roent. Visca la vida!

  • Comparteix