Un dia potser escric amb detall com és que va arribar a la meva biblioteca un llibret titulat "Zapatero el rojo". Només diré que me'l va regalar el meu cunyat el dia de Reis de 2008, al final de la primera legislatura de ZP. La cosa és que l'altre dia, després d'haver-lo salvat dels quatre canvis de casa, vaig tenir la temptació de refullejar-lo. Vaig mirar l'índex i va trobar un capítol titulat "Las maragalladas y el Estatut" i vaig anar directe per veure com havia resistit el llibre al pas del temps i dels fets.
Vaig gaudir veient com els onze anys transcorreguts il·luminen els fets i els personatges protagonistes d'aquell moment històric. Vaig gaudir de les anècdotes protagonitzades per gent que va des de Carod Rovira fins Alfonso Guerra, passant per Artur Mas, Rubalcaba, Iceta, Montilla, Solbes o Sanchez Llibre. Efectivament, la perspectiva del temps fa gracioses coses que en el seu moment semblaven tremendament dramàtiques. Però darrere les anècdotes, rellegir el llibret des de la Catalunya colpejada del 2019 confirma l'enorme equivocació de tot plegat.
La tesi principal del capítol són -com apunta el seu títol- les maragallades. Una diputada socialista catalana (el llibre no diu qui és) enceta el capítol amb aquestes declaracions:
'Yo les decía a todos éstos, cuando me venían a contar que Pascual era estupendo y "la leche", les decía que no lo conocían. Y creo que pensaban que estaba loca. Se han acabado dando cuenta de que el que estaba como una cabra era Maragall. Era cuestión de tiempo".
I després d'aquest inici i amb 40 pàgines de "Zapatero el rojo" la conclusió, esclaridora i esfereïdora:
"Tras la aprovación del Estatuto de Cataluña, el encendido debate territorial comenzó a perder intensidad".
Qui llegeixi aquest capítol sense saber tot el que vindria després podria arribar a la conclusió que tot plegat va ser cosa d'un senyor (que estava com una cabra) i que, per sort, Zapatero el rojo va retornar el seny i la tranquil·litat al regne. De fet, tothom qui va llegir al 2008 aquest llibret no sabia el que passaria després. I tant se val. El relat servia per tirar la pilota cap endavant. Servia perquè Zapatero el rojo revalidés la presidència per acabar posant-se vermell a les ordres del neoliberalisme europeu. I servia per escriure un capítol més de l'enorme error de creure que el que passa a Catalunya és que, de tant en tant, algú que està com una cabra posa en perill la tranquil·litat del regne. I el que és pitjor: la percepció no ha evolucionat gaire.
Avui una altra cabra -també de cognom Maragall- ha estat apartada de la primera línia, altres estan tancades a la presó i encara unes altres pasturen per Europa. Però tot passarà, el suflé baixarà i la gent, lluny de la mala influència de les cabres, tornarà al redil. Els moviments hi son a per tot: l'operació del diàleg buit, les 'recomposicions d'espais' orquestrades des d'editorials de diaris, la criminalització de qui crida o la invisibilització de qui diu que de cabres n'hi ha dos milions i que haurien d'estar totes elles molt cabrejades, tot plegat forma part de la següent puntada de peu endavant per intentar que torni la tranquil·litat al regne.
Es tornen a equivocar i donarien el que fos perquè la pilota es torni a allunyar, com a mínim, uns altres onze anys. Potser ho aconsegueixen o potser no. Dependrà de tots plegats que la repetició de la jugada deixi clara la falta. La introducció del VAR històric ens hauria d'ensenyar que hi ha piscinazo, que Zapatero no era rojo i que les cabres, com les gallines, cada cop aprenen a dir "prou" més ràpid. Es tornen a equivocar. Ara falta que nosaltres encertem. Com el meu cunyat regalant-me "Zapatero el rojo" onze anys abans de ser plenament útil com a llibre.
Epíleg de Fontana amb mirada llarga
Justament ara, quan es tornen a posar de moda les mirades llargues que mai miren endavant i que quan ho fan cap enrere només arriben al 2008, transcric l'últim paràgraf de "La formació d'una identitat" de Josep Fontana. Podria dir que "alerta espòiler" però potser no cal perquè la cosa ve de lluny:
"El que he volgut explorar en aquestes pàgines és la naturalesa d'aquest corrent, seguint-lo a través del llarg procés de formació de la identitat dels catalans: d'un sentiment que ha perdurat en el temps i que ha arribat en plena vigència al present, havent resistit cinc-cents anys d'esforços d'assimilació, amb tres guerres perdudes -el 1652, el 1714 i el 1939-, sotmès a unes llargues campanyes de repressió social i cultural, que encara duren avui. Una trajectòria que permet mantenir l'esperança que, passi el que passi, aquesta voluntat de seguir essent nosaltres mateixos, contra totes les negacions i contra tots els desafiaments, seguirà persistint en el futur".
I per si apareix aquesta cita en una pintada a una porta al barri del Putxet, disclaimer del propi Fontana:
Fugint dels inacabables debats entorn del concepte de nació, que des del segle XIX va ser segrestat pels estats liberals, hereus de les monarquies absolutes per tal d'usar-lo com una legitimació per absorbir i assimilar les comunitats sobre les quals s'estenia el seu poder, i que en el segle XX ha estat responsable de milions de morts (...) he preferit anar a la recerca de l'arrel primordial d'allò que constitueix un poble: a les experiències històriques que han anat conformant una identitat col·lectiva i una cultura pròpia que proporcionen als seus ciutadans un sentit de connexió i pertinença, reforçat, en el cas dels catalans, per una evolució política singular que va quallar en un contracte social que els donava consciència de ser participes d'uns drets i llibertats que caracteritzaven la seva societat: un conjunt d'elements, en suma, que integren allò que els catalans del passat anomenaven senzillament "la terra".
