S'ha acabat el confeti

Finalment Ada Colau torna a ser alcaldessa de Barcelona repetint el mandat que la va dur per primer cop a l'Ajuntament ara fa quatre anys. No són pas poques les diferències d'aquella primera investidura amb la del passat deia 15. Les imatges de les picabaralles entre els detractors i partidaris de Colau que van omplir la plaça de Sant Jaume eren de vergonya aliena i haurien de ser dignes d'anar al racó de pensar, sí. Però que les branques no ens tapin el bosc: que lluny queda la foto del 2015 amb una Ada Colau ovacionada i banyada pel confeti si repassem les imatges del passat dissabte amb la mirada avergonyida d'una alcaldessa catapultada al govern municipal amb els vots i aplaudiments d'un xenòfob.

La realitat és tossuda i el cas és que podent escollir, Colau ha preferit aguantar la poltrona amb el PSC que fer un pacte de progrés amb Esquerra Republicana de Catalunya, el partit amb qui de llarg té més coincidències programàtiques. Així de clar ho va deixar el resultat de la votació —condicionada per la voluntat prèvia de la candidata— de les desmobilitzades bases dels Comuns. És prou simptomàtic que la consulta que va donar preferència el pacte amb el PSC només hi van votar el 40% de les persones amb dret a sufragi. Així doncs, meravelles del trilerisme dialèctic, resulta que el govern de progrés que ha de transformar Barcelona està novament a les mans d'ICV i el PSC, els dos partits que l'han governat durant més anys des del final de la dictadura. Precisament els dos partits responsables de la ciutat aparador, negoci turístic d'uns pocs, d'on la gent n'ha de marxar perquè no es pot permetre el desorbitat preu de l'habitatge.

Però siguem francs. El problema no només és el pacte amb el PSC. És evident que l'aritmètica municipal crea aliances que difícilment poden explicar-se només en clau nacional. Cap dels tres partits independentistes a les institucions n'està lliure de pecat i només cal mirar el mapa de Catalunya per evidenciar que l'arma llancívola de pactar amb el PSC del 155 és paper mullat perquè tant el PDeCAT, ERC i la CUP han fet acords i desacords amb socialistes per governar pobles i ciutats. El problema és Manuel Valls. Un espai polític que representa l'ultranacionalisme espanyol més intransigent —fins ahir de la mà de Ciutadans— al servei de les elits econòmiques del país. I per si algú encara en dubta faria bé de llegir-se aquesta investigació del Diari Ara on s’explica clarament qui i com va pagar la campanya de Valls talment com un mercenari enrolat a la Legió Estrangera Francesa a l’aberrant sou de 20.000 euros nets mensuals.

El perquè de l’operació Valls ja el sabem. El polític més repudiat de França va aterrar a Barcelona amb una missió molt clara: torpedinar les aspiracions nacionals d’una majoria de catalans —independentistes, autodeterministes— servint els interessos de les empreses immobiliàries i les grans corporacions de l’Ibex 35. És per això que el greu error dels Comuns ha estat menystenir els seus vots venent-nos que eren de franc. Res més lluny de la realitat. Colau no és alcaldessa per mèrits propis, és a dir, per haver estat la candidata més votada com ho va ser a les passades eleccions. No. Ada Colau és alcaldessa perquè un nacionalista —ara francès, ara espanyol— vicari dels interessos dels grans grups immobiliaris, l’ha preferida abans a ella que a Ernest Maragall. Curiosa ironia del destí que hauria de fer pensar els Comuns: la dona que va liderar la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca governa la ciutat a mercès d’un sinistre personatge que ha estat finançat per empresaris representants dels grans interessos immobiliaris i els fons voltor que assetgen Barcelona.

Cap llaç groc al balcó de l’Ajuntament podrà maquillar haver-se venut els principis per conservar el poder. Perquè els gestos, com ja hem vist aquests darrers anys tant a la Generalitat com als ajuntaments d’arreu del país, només són això, gestos. La política és una altra cosa i poc que se’n podrà de fer de política valenta amb el PSC al costat. Perquè la victòria de l'avui serà la derrota del demà: al cap i a la fi els gats vells de la política municipal —els socialistes, és clar— són els grans guanyadors d’aquesta situació. El guió ja el sabem: els Comuns gesticularan entre polèmiques esterils i culparan ERC de tots els seus mals mentre els seus socis de govern, de la mà de Manuel Valls, evitaran qualsevol canvi real en una ciutat que agonitza des de fa anys. Colau serà una mena de succedani de Jaume Collboni i fet per fet el traspàs de vots cap al PSC serà inevitable. Qui ens havia de dir que acabaríem veient l'esperit del 15M sepultat per l'ambició i la vella política d'aquells que van autoproclamar-se ser els heureus dels indignats.

  • Comparteix