L'última decisió

Un parell de setmanes abans de les eleccions municipals em va contactar una de les fonts que de tant en tant em proporciona informació de les altes esferes econòmiques d'aquest país. Es tracta d'una persona molt ben connectada que en el seu moment em va facilitar valuoses informacions sobre l'entorn econòmic que va catapultar la candidatura per Manuel Valls a Barcelona. No obstant, la informació que em va donar dies abans dels darrers comicis em va deixar força perplex, tant que fins i tot vaig dubtar seriosament de la fiabilitat de les seves paraules. La font venia a dir-me que l'empresariat que havia donat suport a Manuel Valls, sabent que aquest ja no tenia res a fer per aconseguir l'alcaldia, havia fiat totes les seves cartes a Ada Colau, a qui no temien gens perquè la veien com algú perfectament controlable.

Van passar els dies tot esperant el desllorigador de les eleccions i finalment, després d'una nit molt llarga, les va guanyar Maragall per la mínima. Poc després i de manera inesperada van venir les paraules de Manuel Valls oferint «de franc» els seus vots a Colau com a alternativa a Ernest Maragall. No van ser les úniques alarmes: en pocs dies vam poder comprovar com des de diferents cercles de poder —polítics i econòmics— s'apostava per Ada Colau com a mal menor per tal d'evitar una alcaldia independentista a la capital de Catalunya. Va ser llavors quan em van retornar com un llamp les paraules que la meva font m'havia dit dies abans de les eleccions. Tenia raó. Tota la raó.

Però de tot plegat el que m'escandalitza no és la proposta de cordó sanitari contra l'independentisme que les elits econòmics plantegen obertament a Barcelona, això era més que previsible. Al cap i a la fi és el que han fet sempre i ja ho van posar en pràctica l'octubre de 2017. El que m'ha deixat astorat ha sigut que des de Barcelona en Comú se sumessin a aquest pla sense ni tan sols parpellejar. Ada Colau ja ha deixat ben clar que es postula com a alcaldessa malgrat haver perdut les eleccions. A més, proposa fer un «tripartit d'esquerres» amb el PSC, un fet inexplicable podent governar amb ERC amb molta més comoditat de la que els Comuns han tingut fins a dia d'avui gestionant l'Ajuntament en solitari. Costa d'entendre que després de prescindir dels socialistes de l'Ajuntament, Barcelona en Comú ara es plantegi un govern a tres bandes —condició afegida de conservar l'alcaldia— per evitar governar juntament amb ERC, el partit amb qui té més coincidències objectives i programàtiques de tot el consistori.

Que lluny queden les paraules de Colau quan va guanyar les eleccions el 2015 i deia que si no era investida alcaldessa «seria un frau de llei i democràtic» perquè eren la llista més votada. D'aquelles paraules a les que Colau va dir el passat diumenge a la nit quan des de la Sexta va deixar ben clar que «tots els vots que vinguin, benvinguts seran» quan es referia, evidentment, a l'oferta de Manuel Valls per a catapultar-la a l'alcaldia. Un Valls que el número dos dels Comuns, Joan Subirats, es va encarregar de blanquejar des dels micròfons de Catalunya Ràdio: «Manuel Valls va agafar una certa distància amb la política oficial de Ciutadans a la fotografia de la plaza Colón. Ara sembla que està intentant marcar distàncies».

Sembla mentida —i ho dic des de la més profunda sinceritat— com els Comuns s'han sumat sense ni pensar-s'ho dues vegades a fer d'ariet del nacionalisme espanyol per evitar un alcalde independentista. Passi el que passi el dissabte 15 de juny veig molt difícil, quasi impossible, la restauració estètica d'un moviment corcat per l'ambició, el personalisme i la vella política que deien combatre. «Si se puede» cridaven... veurem doncs si es pot, perquè ara només queda l'última gran decisió: acceptarà Ada Colau la jugada de ser alcaldessa amb els vots del PSC del 155 i els d'un xenòfob lacai de l'Ibex 35 que s'ha presentat amb la llista de Ciutadans?

  • Comparteix