Cuanto peor, mucho mejor

Marchena i Iceta. Iceta i Marchena. El polític i el jutge (o els dos polítics, si ho preferiu, perquè ja em direu) han ensenyat aquesta setmana la mateixa cara de la moneda estatal. La cara més desproporcionada i tocada per les circumstàncies, una cara poc habitual, no hi estem (ni hi estan) avesats. En poques hores, i per motius no tan diferents, se'ls ha complicat la vida quotidiana, la de la política que fas i desfàs com vols, i això ha acabat derivant en escenes com les que hem pogut veure, en què un jutge escridassa una testimoni de males maneres o un polític parla de Sarajevo per comparar-ho amb, és igual, deixem-ho estar.

El cas és que, acostumats a guanyar, aquest cop els han fet perdre. La gent i la política els ha fet perdre. I això és interessantíssim, perquè no li passa massa sovint a aquest Estat tan monolític i vencedor i superb. La decepció per no aconseguir els seus objectius, els que sempre aconsegueixen amb tota normalitat i imposició, ha fet explícita la seva fúria. Un enuig que des dels nostres tristos ulls perifèrics ha estat percebut com quelcom prou vistós.

En el primer cas, Marchena va trobar-se amb uns testimonis que deien el que ell no volia que diguessin. I després de tants relats contraris a la nació, el de Marina Garcés ja era massa. Per això va esclatar, amb aquell to que representava tot el que no representa Marina Garcés, tot el que no representa la filosofia, tot el que no representa la raó. I per això no sabia ni què rebatre a Benet Salellas quan aquest li recriminava que tot el que estava vetant a Marina Garcés ho havia permès abans als centenars de policies i guàrdies civils.

I en el segon cas, a Iceta li apliquen el 155 les forces de l'oposició. Aquest cop, a ell. Personalment. I això sí que no pot aguantar-se. A la resta de catalans que pensen malament, sí. A la resta de catalans que estan exigint votar el seu miserable futur, sí. A la resta de catalans que van amb clavells a les manifestacions i amb lliris a les mans, sí. Però a ell, no. A ell ningú pot vetar-lo, on s'és vist, poca-soltes, maleducats, cada dia em recordeu més a Sarajevo.

Iceta i Marchena. Marchena i Iceta. Els dos polítics (o el polític i el jutge, si ho preferiu, tot i que ja em direu) han ensenyat aquesta setmana la mateixa cara de la moneda estatal. I és una cara ben trista i preocupant. Sovint s'acusa l'independentisme de buscar el cuanto peor, mejor. Bé, aquesta setmana ha quedat clar que són uns altres els que cuanto peor, señor Salellas, mucho mejor.

  • Comparteix