Androcentrisme

Androcentrisme és la història de la humanitat. És la realitat, l’entorn i la base del disc dur que portem incorporat. És allò contra el que el feminisme es rebel·la. Androcentrisme és l’únivers sòlid de normes, cultura i ús de la força que ha funcionat durant milers d’anys i que s’ha articuat al voltant d’una idea senzilla, però poderosa: l’home. L’home, primer. Sempre l’home. L’home com a mesura de les coses.

Si l’home ocupa la posició central en el món, la resta és a dir, la dona, se les ha d’arreglar en els marges. Per tant la dona, després. I si pot ser, sense fer soroll. Les dones porten segles relegades a l’esfera privada, a l’àmbit domèstic, a parlar en veu baixa, a caminar darrera de l’home, a sotmetre’s a les ordres i la voluntat de l’home, a obeir les normes dels homes, a consumir la cultura dels homes, a estudiar la història, la ciència i les lletres dels homes, a patir les guerres dels homes, a celebrar les victòries dels homes, a esperar l’home, a ser fidels als homes, a morir a mans dels homes.

L’home ha manat. La dona ha cuidat. El poder pertany als homes. Des de ben petits, sovint abans de néixer, el món els pertany. Son els hereus, el seu cognom és el que perdurarà, aspire a ser presidents o soldats o líders. Com ho han estat altres abans, des dels inicis dels temps.

Fins ara. El cànon masculí que ho travessa tot ha caducat i ara fins i tot put.

El feminisme és una revolució, perquè aspira a alterar la normalitat, a transformar la realitat, l’entorn i el disc dur amb què ens han programat. La humanitat deixarà de ser masculina. L’androcentrisme ens porta uns dos mil anys d’avantatge: el model està consolidat i les arrels son profundes. Però nosaltres portem els mateixos dos mil anys amatents, observant, aprenent, creixent, enfortint-nos.

La mostra que aquesta revolució no té marxa enrere és l’impacte que ha provocat la imatge de dilluns a la nit a TVE. Un presentador, quatre candidats. Cinc homes amb poder. Les dones només apareixen, i per accident, en els minuts previs a l’inici de l’espectacle. Dues dones s’ocupen d’esborrar el rastre de les petjades al terra que ells trepitjen. Dues més s’encarreguen d’esborrar el rastre de les arrugues o la suor de la imatge que ells llueixen. Ells es disposen a desplegar discursos, arguments, testosterona, vanitat, i alguna foto emmarcada. Són líders, tenen poder i en volen més. Elles tenen cura que tot estigui net i endreçat, i desapareixen d’escena en el moment adient, silenciades. La imatge és demolidora. Fa quatre anys no ens hi vam fixar, és una imatge que havíem normalitzat. Avui aquesta imatge ens escandalitza. D’aquí a quatre anys serà impensable. No hi ha alternativa. S’ha acabat això de parlar per boca nostra. S’ha acabat això d’ocupar el poder. S’ha acabat això de considerar-vos el centre del món. Deixeu-nos pas, que venim.

  • Comparteix