L'intrús

El primer que vaig pensar quan la Glòria Gasch (editora arquera de Columna) em va explicar que Gerard Quintana havia escrit una novel·la va ser una cosa així com 'i aquest què en sap d'escriure?'. Era incapaç d'entendre què pintava en la literatura algú que porta anys saltant als escenaris i escrivint lletres de cançons de rock català. En una segona trobada amb la Glòria, mesos després i ja amb la novel·la a les mans, vaig començar a afluixar l'escepticisme que em generava la combinació Quintana-literatura. 'Estem molt enganyats amb el Gerard, no és el que sembla, s'ho ha llegit tot!'. L'entusiasme de la Glòria va calar i vaig començar a llegir Entre el cel i la terra, disposada a mantenir els prejudicis a ratlla. De seguida vaig tenir clar que si no s'ho havia llegit tot, com deia la Glòria, poc li falta. El Gerard és un escriptor. Amb aquesta primera novel·la ho demostra al món, però ell fa temps que ho sap. Escriure és el que sempre havia volgut fer, però abans volia viure, que li passessin tot de coses, explorar els límits de la llibertat, fugir de la seguretat... fins a trobar el moment per endreçar-ho. Quan va començar a cantar, li van dir que era un intrús en el món de la música, perquè no era músic de professió. Ara l'acusen d'intrús en el món de la literatura, perquè no és escriptor. Ell es reconeix intrús de la vida. I ho vol ser fins al final.

Entre el cel i la terra és, en una primera capa (n'hi ha moltes), la història del Patxi: un pintor basc, que s'instal·la a viure a Barcelona i coneix l'Àngels i la Neus. Els capítols tenen títol, localització i data: dia, mes i any. Arrenca a Barcelona, el 7 de febrer del 1952 i a partir d'aquí, la novel·la fa un recorregut minuciós per alguns dels episodis que van marcar la història de Catalunya i d'Espanya des de principis dels 50 fins a finals dels 90. La vaga dels tramvies, el gran fred del febrer del 56 i més tard, la grisor del Franquisme i el maquillatge de la Transició. Hi fa una descripció acurada de fets històrics, documentats però explicada amb la veu dels qui els van viure. Com si agaféssim una foto dels diaris de l'època, en blanc i negre, i hi poséssim color i moviment a través del Patxi, l'Àngels i la Neus. El Gerard admet que tot el que passa a la novel·la és real perquè necessitava que fes de mirall. De fet, va començar a escriure el setembre del 2017 i la força dels fets d'aquell moment el van ajudar a consolidar aquesta intuïció.

A més de ser un recorregut històric per alguns episodis concrets, Entre el cel i la terra és un recorregut artístic. He llegit la novel·la amb llapis i paper a la vora. Primer, perquè havia de presentar-la a Barcelona. Però sobretot, perquè volia retenir els noms d'escriptors, poetes, cançons, músics i discos que hi apareixen. Hi parla de pintura, de jazz, de rock, de Wagner, de Faulkner, de Whitman... En el cas de la música: pràcticament es poden escoltar les melodies i es poden seguir els ritmes de tan perfilats com estan en alguna escena. I això em porta a pensar en aquell Gerard nen i adolescent tímid, introvertit... i tartamut, que buscava refugi en la música, resseguint les melodies i les lletres de cada cançó síl·laba a síl·laba. En el cas dels llibres, surt a la superfície la relació tan íntima que hi ha tingut des de ben petit: a Girona els seus pares vivien al pis de sobre de la llibreria de l'oncle Pere, que hi dedicava la vida. Per Reis, pel sant i per l'aniversari els llibres usurpaven el paper de regal que si fos pel Gerard hauria estat per l'Scalextric o l'Ibertren. Créixer envoltat de llibres, descobrir títols prohibits, remenar prestatgeries buscant autors exòtics, tenir sempre una novel·la a mà és el sediment del Gerard escriptor.

Entre el cel i la terra té història, música, literatura, pintura i poesia. Però té, fonamentalment i de manera aclaparadora: amor. L'amor ho travessa tot, ho impregna tot. També cada personatge, cada trajectòria, la part de la història que evoluciona -latent- entre capítol i capítol. Salta d'una generació a una altra: situa els enamorats dels anys 50 davant d'un mirall que son la generació que els segueix, els enamorats dels 90, amb moltes barreres esberlades. Quan parlo amb ell, em confessa que encara està enamorat de la primera noia amb qui va sortir, que l'amor és el centre de tot i és transgressor, i que no s'acaba mai, perquè el temps no existeix mentre estimes.

Entre el cel i la terra té dues parts i un epíleg. La primera és trepidant, obliga el lector a estar atent, despert, perquè a cada frase, hi ha tot de detalls (noms, gestos, dades) que poden ser decisius per a l'argument. La lectura d'aquests primers capítols s'accelera fins a culminar en un fet que és la clau de volta de tota la història. La segona part té un compàs diferent, amb totes les cartes ja damunt la taula i els personatges obligats a triar camins que no sempre tindran retorn. L'epíleg tanca el cercle. La novel·la que havia arrencat amb una primera part vibrant es clou plàcidament, deixant un regust dolç.

'Escriure és viure dos cops', diu el Gerard. I li brillen els ulls. Quan va tenir enllestida la novel·la, després de viure-hi abocat durant mesos, escrivint de matinada, convivint amb els personatges dia i nit, el punt final li provoca una sensació estranya. Volta sense rumb pels carrers del Gòtic de Barcelona i acaba davant la porta de la casa del Patxi, esperant veure'l sortir. El verí se li ha posat dins i per combatre'l només hi ha una fórmula: més verí. Està escrivint la segona novel·la.

  • Comparteix