Segons RAE el prefix "re" denota, principalment, repetició: re-construir, re-cargar, re-intentar. També es fa servir en el sentit de "moviment enrere": re-patriar o re-tornar. A l'Argentina, però, fem un ús diferent d'aquest prefix, amb caràcter d'intensificació: re-lindo, muy lindo; re-loco: muy loco; re-bueno: Messi. Deu ser per això que al meu imaginari semàntic la paraula "re-pública" està més associat amb la idea de "molt pública" en comptes de "cosa pública", com indica el sentit original del prefix "res". Per entendre'ns, al meu cap la República sona a cosa molt pública, súper pública, hiper pública, a tope de pública. I per això, quan espero 7 hores a les urgències de l'Hospital de Sant Pau amb el meu fill, penso en una sanitat re-pública. I penso en la re-pública.
En un tuit d'@oliverjaume: "La meva filla va estar 4 mesos a l'UCI de nounats. No hauria pogut pagar el tractament. Ni jo, ni pràcticament ningú. Les incubadores t'igualen. Cap diferència entre el fill d'un sense papers, el d'un banquer o el teu. Pensa-hi quan et parlin de privatitzar la sanitat..." Estem davant un tresor de dimensions èpiques. És més: potser estem davant d'una de les fites més revolucionàries de la humanitat. Ni piràmides, ni tajmajals, ni la web, ni l'àlbum blanc dels Beatles: la sanitat pública com a "momento cumbre" de la Història.
Els camins que ens han portat fins aquest assoliment únic, cap a aquesta llum en mig de milers d'anys d'història, són innombrables: Beveridge, l'entrada de l'exèrcit roig a Berlin, Atlee, la Guerra Freda o el moviment feminista. Podriem estar hores descrivint. L'assoliment és el fruit de milions de lluites, amb molta empatia, amb molt pensament, amb molta persistència. I amb molta sang vessada.
Per això, quan a les urgències de l'Hospital de Sant Pau, entres a la setena hora d'espera, comences a pensar coses rares. De quina República em parlen quan no podem atendre qui pateix? De quina desobediència em parlen quan els nostres governs ajupen el cap davant els xantatges de les farmacèutiques, els lobbys privatitzadors i els poders mediàtics. De quina radicalitat democràtica parlen quan les paparres de sempre, de segles, xuclen la sang del nostre bé més preuat, via contractes foscos i mercats relacionals, que és la manera escèptica de dir conxorxa, de dir màfia? Si hem estat capaços de defensar les urnes l'1-O perquè no defensem la nostra sanitat desobeint els que la destrueixen? Govern efectiu vindria a ser això, també. Sobretot.
I maleeixo la República que no arriba però entrant a la setena hora d'espera tampoc puc evitar maleir als defensors dels "pressupostos més socials de la història", dels que defensen "retornar als pressupostos de 2012" mentre aplaudeixen el tri-partit que va fer coses que ni Jordi Pujol s'havia atrevit a fer. Maleir "l'esquerra" aplaudint a primera fila l'espoli sanitari de La Caixa. No és en sentit figurat, hi ha fotos.
Re-jodido, re-enfadado, re-preocupado i re-publicano. Davant una conquesta civilitzatòria com la sanitat els oportunistes queden re-tratats. Seguim.
