Els aplaudiments són unànimes i no és per menys. La declaració de Jordi Cuixart ha estat impressionant des de tots els punts de vista: per la seva capacitat expositiva, pel to de fermesa davant un tribunal indigne i pel seu compromís profund i innegociable amb les seves idees de democràcia, mobilització popular i desobediència civil. És impossible no aplaudir. Des dels Comuns fins a la CUP.
Ara bé: estem davant un judici polític i, per tant, si així ho creiem, el que es diu en aquella sala té una incidència política enorme. Sobretot quan qui declara diu: "Mi prioridad no es salir de la cárcel. (...) Mi prioridad es la absolución, obviamente, pero mi prioridad es la resolución del conflicto político entre Cataluña y España". De fet, aplaudir Jordi Cuixart sense analitzar el contingut polític d'allò que diu i del que se'n deriva és fer trampa. De fet, si ens quedéssim als aplaudiments i no entréssim al fons d'allò que ha dit Cuixart, estaríem convertint en Jordi en un altre objecte d'allò que es coneix com a "processisme". Aquella retirada a emocionar-se parlant i després anar fent. Jordi Cuixart fa tot el contrari. Allò que diu té conseqüències. Per començar la possibilitat de passar-se mitja vida a la presó. "Mi objetivo no és salir de la cárcel". Molt bé, ens hem emocionat, l'hem aplaudit tots i totes. Però si no caiem en la trampa de buidar de contingut polític les seves paraules, és imprescindible que ens preguntem, col·lectivament, quines implicacions polítiques tenen les paraules de Cuixart?
Jordi Cuixart ha fet una defensa tancada, valenta (i potser perillosa pels seus interessos personals) de la desobediència civil pacífica. Això ens interpel·la a tots i totes els que vam exercir-la. A cada un de nosaltres com a membres individuals d'una societat que l'1-O va desobeir amb alegria, pacifisme i tones de dignitat. Ens interpel·la com a ciutadans dels nostres barris, com a membres de moviments socials, com a treballadors i com a societat civil en general. Però la interpel·lació arriba molt més enllà. La interpel·lació és d'una profunditat immensa i impacta al nostre Govern, al nostre Parlament i tots els partits als polítics que avui han aplaudit Cuixart. Avui milions ens hem emocionat fins a les llàgrimes sentint Cuixart però, sobretot, ens hem sentit dignes. Doncs bé: aquests milions que avui ens hem sentit Jordi Cuixart estem cridats a les urnes el proper 28A.
Així doncs, si ens creiem el valor polític profund de les paraules de Jordi Cuixart, crec que els partits polítics que l'aplaudeixen i que a la vegada diuen representar-nos, no es poden escapar: un cop aplaudides, quina translació política donaran els partits a les paraules de Cuixart? És a dir: per a què es presenten el 28A?
Faig un incís: després de sentir Cuixart tinc més clar que mai que és l'acció de la gent organitzada des de la seva diversitat l'única força capaç de produir canvis veritables. Avui estic encara més convençut que mai que ni 10 diputats al Congrés ni 12 ni 20 podran mai substituir la força que vam construir l'1-O i el 3-O. Dit això, sóc dels que creu que el 28A és imprescindible anar a votar. No m'imagino no anant a votar.
Anem al gra: si Jordi Cuixart està disposat a assumir 15 anys de presó per les seves (les nostres) idees que faran el 29A pel matí els partits que avui aplaudien a Cuixart i que tindran milions de vots nostres? Si per aritmètica parlamentària són rellevants, votaran a favor d'un president del govern d'Espanya que no reconegui el dret d'autodeterminació? Votaran a favor, per exemple, d'un Pedro Sánchez que es negui ni tan sols a parlar del tema? Votaran a favor d'un president del Gobierno que no demani perdó als milions de persones que hem vist vulnerats els nostres drets? Aquestes no són preguntes de caràcter retòric o sobre una qüestió metafísica. La nit del 28A els partits que aplaudien avui Cuixart poden tenir a la seva mà la clau de la història. Votaran a favor de la conformació d'un govern i garantiran l'estabilitat a canvi de res? Si és així, estan obligats a dir-ho ara. Entenc la complexitat. Assumim-la. Però no ser clar en aquest aspecte és una traïció política a l'esperit de les paraules de Jordi Cuixart.
Insisteixo en què crec que només amb els vots el 28A no s'arreglarà res. Però després dels pals, la mentida, la repressió i la presó el vot és una arma a la qual no podem renunciar. Ens empassarem contradiccions, debats i sentiments si cal. Però perquè això passi, qui es presenti està obligat a ser molt clar. Debat complex, sense dubte. Però més complex serà anar a dormir amb uns partits que negocien partides mentre la immensa Carme Forcadell que hem vist avui dorm a una presó. Avui he plorat dues vegades durant les declaracions. Van ser les dues vegades que a la sala es van projectar els vídeos de Jordi Cuixart i Carme Forcadell en llibertat, parlant amb determinació i valentia. No vull plorar més. Vull que tremolin els autoritaris, els violents el Borbó que els hi dóna cobertura. Com ho van fer, de manera pacífica i plural, l'1-O i el 3-O. I vull que els escons que atorguem aquell dia estiguin al servei d'això que vam fer plegats.
