Escric amb urgència i amb ràbia mentre l'Open Arms i l'Aita Mari estan bloquejats per decisió exclusiva del govern de Pedro Sánchez. El bloqueig produeix mort, com ens recorda Òscar Camps però, a la vegada, ens planteja preguntes a les que hauríem de respondre tots aquells que no podem tolerar aquesta decisió criminal.
En primer lloc: Es pot fer els ulls grossos davant una decisió així? Es pot aplicar la política del mal menor davant aquests fets? Sánchez va arribar a la presidència com a "mal menor" del que hi havia abans: no ens agrada però és millor que Rajoy, no ens agrada però cal treure el PP, no ens agrada però pitjor que el que teníem no pot ser. Ara es torna a posar en marxa la lògica del "mal menor" però aquesta vegada no per allò que deixem darrere sinó per allò que pot venir: no ens agrada però és millor que Vox, no ens agrada però cal aturar les dretes. No ens agrada però cal aturar la ultradreta. A què ens tornen a convidar si al final, el que estem veient és a Pedro Sánchez prenent les mateixes decisions que pren Matteo Salvini? Podem mantenir l'il·lusió que Pedro Sánchez és millor que Salvini?
Efectivament Pedro Sánchez no va pels carrers com Salvini criminalitzant la immigració, llençant missatges racistes i xenòfobs i fent bandera de l'odi a l'immigrant. Sánchez no crema els carrers, ni embruta les ments ni enfronta els pobres els uns contra els altres ni fa bandera d'una criminal política migratòria. Però veient el que fa amb l'Open Arms i l'Aita Mari podríem concloure que estem davant un problema pitjor: Sánchez fa el que fa Salvini però sense dir-ho. Què és més perillós? Haver-nos d'enfrontar a la barbàrie obertament o no haver de fer-ho perquè aquesta barbàrie no es nota, s'amaga i se silencia? A Salvini se'l veu i per tant se'l pot confrontar. A Sánchez, en canvi, és difícil combatre'l perquè comet el seu crim d'amagat, embolcallat amb formes suaus i un somriure. Una mena de barbàrie amb rostre humà que obliga a pensar en aquella història de les immòbils granotes a l'aigua que a poc a poc es va escalfant fins que ja és tard per fer res.
Així, amb una mà, Sánchez condemna a mort centenars de persones i, amb l'altre es presenta com l'antídot i mur de protecció enfront qui vol condemnar a la mateixa mort a centenars de persones. Bàsicament se'ns convida a morir bullits o a morir ofegats, però sempre amb l'aigua al coll.
Al segle II abans de Crist el filòsof Carnéades plantejava la següent situació: dos mariners naufraguen. Tots dos veuen una fusta surant que permet que només un d'ells es pugui salvar. Així un dels mariners arriba a la fusta i l'agafa, fixant la següent situació: el que ha agafat la fusta se salva i el que no, es mor. Però la situació fa un gir: el mariner que no ha agafat la fusta es dirigeix a la fusta i fa fora el seu contrincant que, sense fusta, s'ofega i ell, finalment és rescatat. Carnéades es pregunta: és assassinat o és defensa pròpia? Els filòsofs, els sistemes legals i les ments humanes encara discuteixen sobre el resultat d'aquest dilema binari. Però davant un Salvini a cara descoberta i un Sánchez d'amagat no vull triar i crec que no podem acceptar més xantatges. Quan el mal és la injustícia absoluta no hi ha mal menor. No hem nascut per triar entre dos miserables.
