Després de la treva nadalenca tot apunta que tenim un any molt difícil al davant. "Com ens ho farem?" m'he preguntat en els diversos moments lliures que es colen entremig dels àpats, els retrobaments amb amics i les migdiades lentes d'aquests dies. Adverteixo que no he trobat una resposta clara però si algunes intuïcions. Les poso per escrit per compartir-les amb tu, lector, i per llegir-les d'aquí a un any, a veure com ha anat.
En primer lloc una constatació. L'aparent treva nadalenca no ha impedit que ens arribessin senyals preocupants: la bilis verda de Vox i les seves propostes i ocurrències, les brabuconades i mentides de Pablo Casado i l'arribada brutal de Bolsonaro al poder a Brasil s'han colat a moltes sobretaules. Mentrestant els refugiats ha continuat morint a la mar, la gent es crema intentant escalfar casa seva i les violacions de les diverses "manades" formen part del mateix paisatge que habiten arquebisbes que, seguint la tradició de la seva organització, segueixen atacant la llibertat de les dones. I ja sigui per un concert a capela o per l'arribada de dies assenyalats, el record dels presos polítics ha estat amargament present. Una petita part de les barbàries que no han fet vacances per Nadal. I davant tot això l'encara més amarga sensació que ningú sap ben bé què fer davant tanta malesa.
Per acabar d'arrodonir el paisatge que tenim al davant aquest any, el 2019 és any electoral, amb tot el que això suposa: la preponderància dels "relats", dels "marcs" i dels "frames" construïts a cop d'enquesta i laboratori d'assessors a sou; els indefugibles "blocs"; les llistes; els "mals menors"; els "llops" que venen i un "guanyar" constant, electoral, imprecís i, la majoria de les vegades, buit.
He gaudit molt de les vacances nadalenques i no tinc raons per acceptar que "tot és una merda". I no ho faig. Però surto d'aquests dies d'aparent treva amb la convicció que tenim el deure d'estudiar amb deteniment l'horitzó que tenim per davant. Avui, quan la dicotomia "realisme"-"pensament màgic" sembla al centre del debat hem de començar mirant de cara allò "real". I no és un tràngol agradable. Allò real és demolidor. Encara que aquest 2019, des dels faristols de campanya, ens convidaran a "guanyar". Guanyar que?
Que ningú es desencoratgi. Però que no s'enganyi. Volem "realisme"? Fem repàs. Refugiats: el problema és encara més profund que la fossa marítima que engoleix les vides d'homes, dones, nens i nadons. Mentre el coltan dels nostres telèfons i els diamants dels nostres dits i el gas de les nostres calderes i els alvocats de les nostres taules i els teixits dels nostres abrics tinguin com a matèria realment primera la sang, la violació, el robatori i l'explotació a punta de pistola, milers es llençaran a les aigües del Mediterrani, a les fonteres, als contenidors i a la mort. Masclistes: només amb els pressupostos i les "polítiques públiques" no podrem aturar la sagnia. Realisme? Doncs crec que mentre no estiguem debatent sobre la il·legalització urgent de la cúpula de l'Església i els seus missatges d'odi al diferent i de defensa de la violació infantil, poc podrem canviar de veritat. Més realisme? Que amb l'Església hem topat, que porten tota la vida manant i que ningú s'atrevirà a posar-los al seu lloc. Pel que fa a l'electricitat per escalfar llars, per tenir aigua, llum i gas suficients per a tothom els "bons socials" no arreglaran el problema. I les solucions que no impliquin atacar frontal i contundentment l'IBEX35 no seran solució. Realisme? L'IBEX35 té al seu servei el Congrés, els parlaments i el corpus legislatiu, local, autonòmic, espanyol, europeu i mundial. Tot plegat també al servei dels fons voltors que fan impossible viure a les ciutats, dels "mercats" que volen cobrar els "deutes" passant per sobre la nostra vida i de les farmacèutiques que massacren el nostre sistema sanitari. Per posar només uns quants exemples. I per seguir amb el "realisme" la geopolítica no acceptarà mai per les bones que els catalans ens autodeterminem, la UE no donarà suport "al poble" i els presos no tindran un judici just. Per arrodonir, no hi haurà democràcia possible, sana i real dins un ecosistema mediàtic controlat per la banca i tota aquesta maquinària li dirà a milions que allò que volem no és possible. Cada dia i cada hora. I milions ho creuran.
I com que milions ho creuran i com que en un any electoral no pots portar la contrària a milions, l'horitzó d'allò possible es va empetitint constantment. El marge d'allò possible, d'allò pensable i d'allò proposable és tant petit que en un any electoral el "guanyar" serà gairebé res. I en un any electoral la crida al "consens", el "pacte", el "realisme", la "correlació de forces", la "necessitat de grans blocs" ens obligaran a renunciar a l'esperança d'acabar amb allò inacceptable i oblidarem que sempre les transaccions i les transicions només són possibles si acabem acceptant allò inacceptable. Recordo les paraules de Pep Campabadal al magnífic "CT o la cultura de la Transició" a propòsit dels "acords", dels "pactes" i dels "consensos":
"El punto medio aparece por doquier en los años decisivos de la Transición y en los lugares más insospechados. Así el punto medio entre monarquía y una urna para elegir al jefe del Estado es, plaf, una monarquía. (...) Entre el laicismo y el nacional-catolicismo, el punto medio acaba situado en una casilla preconstitucional llamada concordato. Por su parte, el punto medio entre la aplicación de las leyes internacionales en materia de derechos humanos y las leyes de la dictadura al respecto acaba en una amnistía. (...) En materia económica, el punto medio son los Pactos de la Moncloa, esto es: abaratamiento del despido y disminución del poder adquisitivo (...) Por lo que respecta a la organización territorial, el punto medio entre el Estado unitario, legado por el Caudillo, y un señor quebequés votando un referendum de autodeterminación acaba siendo una "nación indisoluble" con "patria común i indivisible y una alusión al papel del ejército para garantizar lo anterior. (...) En resumen, el punto medio en la España de la CT es el lugar a cubierto donde las izquierdas asumen el programa político, económico y social de la derecha. Lo hacen, además, celebrándolo como si se hubiera ganado el Mundial, presumiendo de generosidad y responsabilidad. (...) Al final, el dichoso punto de arranque se acaba convirtiendo en el punto final. Concretamente, en su modalidad "y punto".
I efectivament, millor el PSOE que Vox. Millor un 2,1 de dèficit permès per la UE que un 1,8. Millor 900€ que 745. Millor fora de la presó que dintre. Millor qualsevol cosa que la mort, sigui a cops de porra, de fred o esperant a urgències. I efectivament, les enquestes ens diuen que la gent "vol ordre i seguretat". I efectivament, desafiar qui mana i té molta més força que tu és un suïcidi i és d'estúpids immolar-se davant la UE que no et reconeixerà mai, davant uns mitjans que poden silenciar-te per sempre si fas un pas més enllà, davant una "realitat" on tens totes les de perdre. I si... Potser els grans estrategues tenen l'obligació de no emprendre guerres que no es poden guanyar, tenen el deure de cercar el mal menor i d'actuar dintre el marc d'allò possible, per més que per fer-ho calgui dir que cal abandonar tota esperança. Per més que calgui fer allò tan dur de dir i convèncer que "no se puede". No ho dic irònicament. Potser si que allà dalt no hi ha una altra manera de fer-ho.
Però allà avall, a la pretesa treva de Nadal, a les seves migdiades lentes, a les sobretaules amb amics i família, a totes les assemblees que vindran al 2019, a totes les lluites, a les vagues, al dia a dia dels mitjans de comunicació lliures, a totes les batalles contra allò real, no li podem demanar que acceptin "la realitat". Per primer cop en anys els horitzons de victòria són enormement lluny i els "guanyar" del 15M, el "ara si" del sobiranisme sucumbeixen davant la força dels estrets marges d'allò possible i se'ns demanarà que els nostres somnis s'adaptin a aquesta estretor, a aquesta realitat asfixiant enemiga mortal de l'esperança.
Potser és infantil, és no tenir sentit d'Estat, és la facilitat de qui no té "responsabilitats", de qui no llegeix els veritables mapes de la realitat. Però com em va dir la meva companya en una d'aquelles migdiades lentes de Nadal, "que el llegir no ens faci perdre l'escriure". I "escriure", en mig de realitats tan dures com les que tenim per davant, potser només és mantenir, alimentar i tenir cura de la convicció de que hi ha coses que no podem acceptar. Sigui quina sigui la realitat possible. La convicció de que la realitat no ens cau a sobre sino que la construïm cada cop que ens rebel·lem i decidim que certes coses no són acceptables. Feliç 2019.
