L'Estat ha demostrat que a Espanya "la via escocesa" no porta enlloc. Tampoc porta enlloc la "via canadenca". Ara es parla de la "via eslovena" i -més enllà de la manipulació grollera, monolítica i cerril de l'armada mediàtica- les circumstàncies del país exiugoslau difícilment siguin equiparables a les de Catalunya. I per tot això, només queda mirar endavant i construir una via pròpia. I crec que aquesta via pròpia és "la via Cuixart": drets humans, ciutadania i desobediència civil.
Ho explicava Jordi a un article recent: "El 70è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans ens recorda que la revolució contra la tirania i l'opressió és una obligació quan els drets fonamentals no són protegits per un Estat". Doncs això: la cruïlla davant la qual estem és acceptar l'opressió o revoltar-nos contra ella. És una cruïlla dura, difícil i costosa. Però cal dir-ho clar: no sembla que tinguem cap altra sortida.
Cal construir una via pròpia i això passa per diverses qüestions importants: reconèixer la nostra societat en tota la seva complexitat i determinar amb precisió on rau l'opressió. Això ens ajudarà a lluitar amb eficàcia, a ser justos i a construir majories àmplies i plurals. També cal conèixer-nos a nosaltres mateixos examinant amb cura allò que ens mou i, per últim, organitzant-nos bé, col·lectivament i mancomunadament. La ràbia -que és molta- vola ponts. L'organització construeix vies.
Deixem de construir retrets. Deixem d'actuar mirant la caverna mediàtica de reüll, deixem d'excusar-nos i deixem de tenir por. No podem empresonar-nos a tots. Construïm la Via Cuixart.
