No en parlem més

Escric aquest article convençuda que serà el primer i últim sobre el fenomen Vox perquè crec sincerament que no n'hem de parlar més. L'hecatombe ja ha passat i fins a la propera convocatòria electoral –que ens ve un any on n'hi haurà unes quantes- tampoc cal que els anem fent la campanya cada dia. Una mica el que hem vingut fent entre tots els darrers mesos, conscientment o inconscient. Donant-los hores de debats i tertúlies, fent-los protagonistes de les converses de carrer quan fins avui no eren més que un reducte minoritari. D'acord, no podem negar que s'han nodrit de l'espanyolisme més visceral que ha vist en la sortida de l'armari i en les querelles mediàtiques contra el procés el moment ideal per reivindicar-se. Però tampoc els fem més grans del que son en realitat. O com a mínim, no els ho posem fàcil, sobretot perquè ara sí que tindran garantit el seu espai als mitjans i a més, amb dret a rèplica.

Crec que no hem calculat prou bé l'impacte que ha suposat estar parlant durant tants mesos d'aquesta formació d'extrema dreta i som a temps de no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra. Alertar que ve el llop al final ha acabat alimentant la bèstia, engreixant-la. I la bèstia no només ha vingut sinó que s'ha quedat amb 12 cadires mentre el seu líder assistia, com qui no vol la cosa, a un ascens mediàtic que no hauria imaginat ni en els seus somnis més plaents.

Dimarts a la nit TV3 emetia el reportatge d'ETB 'La ambición de Santiago Abascal'. Va fer un 26% de share i 712 mil espectadors. Una xifra molt alta, vull entendre que per l'efecte tafaner que provoca tot allò que ens és incomprensible o intrigant. Fins i tot cap a les coses que ens provoquen rebuig. Aquest dimecres al matí Ana Rosa Quintana rebia al plató el líder de la formació d'ultradreta, que concedia la seva primera entrevista, amb moments que feien posar vermell de vergonya aliena. Abascal està celebrant el seu ascens als llimbs conscient que ara tindrà el focus quan el necessiti i a més serà ell qui esculli a qui deixa entrar a casa i a qui no, amb aquesta demostració testosterònica tan trumpiana que ja va ensenyar la mateixa nit electoral impedint l'entrada a la seu de Vox a alguns mitjans i periodistes.

No parlar d'ells, fer això que s'anomena un "cordó sanitari" potser no impedirà que creixin. Ho hem vist a Europa, que està vivint un enamorament irracional i poc meditat cap als ideals d'extrema dreta. Espanya -que no ha destacat precisament per ser exemple de gairebé res- no podia ser una excepció. Però parlar-ne per sobre de les seves possibilitats ja hem vist que tampoc beneficia en res. Com a ciutadana lliure i amb estudis, com molts dels qui diumenge a la nit van donar el seu vot al partit xenòfob, no puc més que lamentar aquesta decisió i esperar que quan tinguin temps de llegir-se el programa electoral fins a final -més enllà d'enarborar la bandera amb orgull - s'adonin de l'error que han comès a l'obrir la porta del seu parlament a Vox. Retallar drets a les dones, als col·lectius LGTBI, aixecar murs contra immigrants, desprotegir les víctimes de la violència de gènere, desmantellar mitjans públics... De debò, cal publicitar tot això? No en parlem més. No paga la pena. Jo ja no ho faré més.

  • Comparteix