Freddie

He vist Bohemian Rhapsody i m'ha entusiasmat menys del que esperava. I això que hi he vist reencarnat el mateix Freddie Mercury amb una actuació magistral de Rami Malek però precisament per aquest motiu, perquè el personatge és tan real que et fa oblidar que et trobes davant d'una ficció, m'he sentit un pèl estafada en veure que la pel·lícula acaba al 1985 després del famós concert Live Aid contra la fam a l'Àfrica. Per tant, al meu parer és un biopic incomplet que ha perdut l'oportunitat magnífica d'explicar al gran públic qui va ser Freddie Mercury i què va significar més enllà de les seves cançons. Molta gent potser l'ha descobert per primera vegada des de les butaques d'un cinema comercial i com a espectadors mereixien conèixer tots els detalls, les llums però també les ombres.

Soc nascuda als 70 i la meva banda sonora és plena de cançons de Queen. Confesso que fins i tot vaig sentir una mena d'enamorament cap aquell artista extravagant de dents prominents i veu prodigiosa, que vestia de manera estrafolària i es movia amb gestos amanerats tot i ser el líder d'una banda de rock. Tot molt poc eròtic però a mi aquelles performances em semblaven d'allò més sexi. La idea de mostrar-se al món desafiant tots els clixés imposats, provocant i horroritzant els més puristes i fent que l'envegessin els més idolatrats em semblava una filosofia de vida gens menyspreable per a una adolescent plena de complexos com jo. Després el vaig abandonar durant un temps per altres cantants que mereixien més la meva atenció, fins que va morir i el vaig rescatar. Recordo perfectament aquell dia, la manera com va impactar als de la meva generació aquella notícia que no per esperada, va provocar una catarsi col·lectiva mediàticament parlant. Aquell mateix 24 de novembre de 1991 em vaig tornar a enamorar de Freddie Mercury amb la sensació que li havia estat infidel massa anys però amb la mateixa passió de quan era adolescent i em posava les seves cançons perquè estava deprimida i tenia ganes de desfogar-me.

Freddie Mercury no es va acabar en aquell concert a Wembley amb què finalitza la pel·lícula que dit sigui de pas, recrea de manera fantàstica aquells 20 minuts apoteòsics fins al punt de fer-te oblidar que no és ell a qui veus en pantalla. Després d'aquell concert en vindrien d'altres, també nous himnes i per descomptat la decadència i la mort per culpa de la SIDA. Tothom sap de què va morir Freddie Mercury i què suposava ser un seropositiu a començaments dels anys noranta. Una sentència de mort. Però d'això la pel·lícula no en diu res. Ja sé que hi ha documentals amb imatges reals i inèdites que fan la funció per als més entregats a la causa. Els he vist tots. Però posats a fer una súperproducció amb la milionada que hi ha al darrere, no hauria estat una bona ocasió per explicar-ho fins al final?

Freddie Mercury va morir en el punt àlgid de la seva carrera. Avui seria viu perquè la SIDA s'ha convertit en una malaltia crònica. Aquests dies amb l'eufòria per l'estrena de la pel·lícula he tornat a reviure aquella admiració adolescent, escoltant-lo a totes hores i repassant les seves actuacions més emblemàtiques. També reportatges on la seva imatge malaltissa era només un record del que va ser, perquè a la pel·lícula no hi surten. Per molts que els membres de la banda hagin volgut suavitzar una vida d'excessos i vicis que van passar factura, passar-hi només de puntetes perquè el mite no decaigui amb l'excusa de voler fer una pel·lícula basada només en la celebració del mite i evitar l'acarnissament innecessari em sembla fer-li un homenatge incomplet a una icona del rock que mereixia ser recordada per TOT el que va ser.

  • Comparteix