Rèquiem per les llargues tardes d’estiu

Una postal: la tarda llarga, el sol molt baix i amb els peus a la sorra. Tinc una punta dels cabells molls a la boca, la salabror de l’aigua del mar a la llengua. Estem asseguts en rotllana, fent-nos els grans fumant els primers cigarrets i amb el riure tonto, les bromes internes del grup. Som els de l’estiu. Els còmplices de les primeres vegades. Amb ells, des de les cabanes als arbres fins als primers amors, fins als primers fills. I les primeres pèrdues. Hem passat junts incomptables tardes robades a la nit, la fantasia impossible dels llarguíssims dies d’estiu i les nits que s’esgoten d’un moment a l’altre, vaporoses. Dies que caben en una sola fotografia que encara guardo entre les pàgines d’aquella guia de viatges. La pell envermellida, el somriure que no hi cap a la cara. Els dies d’estafar minuts als pares per tornar més tard a casa.

La primera hora de tornada de la meva vida va ser quan es faci fosc. A quarts de deu de la nit.

Penso que m’he fet gran de cop perquè sento enyorança i resistència a canviar les coses tal i com les he conegut. Em sento poc flexible. És com si el canvi ignorés el record preciós de les meves vivències. Les ancora a una altra època. Les allunya.

Les coses abans eren així.
Jo, quan era petita.
Ara ja no passa, però abans.

I tot l’allau de records encadenats i emocions retrobades perquè m’hi fa pensar la intenció de la Comissió Europea de deixar de fer el canvi d’hora a l’estiu i l’hivern, cosa que ens aboca a viure tot l’any amb l’horari de tardes curtes. El de l’hivern. Al setembre, per exemple, a quarts de vuit ja serà fosc.

Però quin mal ens fa canviar d’horari cada sis mesos? Sé que hi ha qui té tots els arguments econòmics i socials de la seva banda i és cert que ens n’hem queixat tota la vida, però això és perquè tenim el mal de queixar-nos sempre i de tot. És possible racionalitzar els horaris de feina sense haver de canviar els horaris d’estiu i hivern? És el del canvi d’hora un debat real i amb motivacions profundes? No hauríem de canviar d’hàbits abans de canviar els horaris i decidir fins on han d’arribar les hores de llum? Podem canviar els hàbits sense canviar res més?

Potser és simple resistència al canvi, però ja sento l’enyorança dels dies interminables.

  • Comparteix