Vull que em miris

L'estiu és un bon moment per reafirmar-nos en la idea que les xarxes socials han esdevingut el canal ideal per construir-nos una realitat paral·lela on mostrar una vida aparentment perfecta. I dic aparentment perquè aquesta perfecció, dependrà dels filtres que posis a la foto i del lloc on passis les vacances, factor indispensable per generar enveja i admiració entre els teus seguidors. Xarxes com Facebook i sobretot Instagram, on la imatge té un poder omnipresent i principal, es converteixen a l'estiu en el més proper al catàleg d'una agència de viatges.

Ja no n'hi ha prou -quan t'ho pregunten- a dir que marxes de vacances a Vietnam, les Fidji, Formentera o Austràlia. Ara, és més important documentar que hi has estat més que no pas ser-hi. Fer fotos d'una posta de sol, més que no pas deixar la ment en blanc mentre la contemples; passar-te tot un concert amb el braç aixecat per gravar-lo amb el mòbil, més que no pas gaudir de la música en directe; fotografiar el plat d'un restaurant estrellat a risc de menjar-se'l fred, més que no pas deixar-se seduir per les seves textures. Tot, absolutament tot allò que fem, ho volem ensenyar a les xarxes a mode de testament. Portar un smartphone al damunt ha convertit els nostres instants privats en moments especials que desitgem fer públics de manera immediata. I això té un nom: exhibicionisme.

La veritat és que administrem la nostra intimitat d'una manera ben curiosa. No està ben vist demanar a algú quant li ha costat un pis, o quant cobra, o què paga de lloguer per aquell apartament a primera línia de mar però en canvi després, aquell que amaga amb gelosia tota aquesta informació, es despulla a les xarxes penjant fotografies de tot el que fa durant les vacances sense dissimular cap ostentació. El moment íntim que abans reservàvem a uns quants, al voltant de l'àlbum de fotos després d'un bon sopar amb amics per explicar-nos l'estiu, l'hem compartit ja fa dies amb milers de desconeguts a les nostres xarxes.

Està demostrat científicament que quan algú et fa un "m'agrada" a una foto o comentari, es produeix una descàrrega de dopamina al cervell que t'apuja l'ànim. Per contra, anar actualitzant el teu timeline per veure que no n'hi ha cap, et crea frustració i fa que pensis que potser allò que havies ensenyat, no val tant la pena. És més perillós en el cas dels joves. Els experts alerten que no tenir likes en una foto pot acabar sumint-los en una depressió i avergonyint-los davant dels amics. Dels riscos que això comporta per a la construcció de la seva identitat, en parlarem un altre dia. No descobreixo res si dic que, més aviat que tard, lamentarem no haver-hi posat fre. Potser ja va sent hora que reflexionem sobre si realment val la pena deixar la nostra felicitat en mans d'un like. La nostra autoestima a remolc dels nostres seguidors. El nostre temps fugit intentant retratar una experiència.

No fa tants anys, els qui ja tenim una edat, confiàvem tota la nostra intimitat fotogràfica al senyor o senyora a qui portàvem el carret per revelar, encreuant els dits perquè aquella foto que ens avergonyia, hagués passat desapercebuda als seus ulls. Avui això ja no passa. No només perquè els carrets de fotos han passat a millor vida sinó perquè, abans no pengem una foto a les xarxes, n'haurem fet una trentena que haurem descartat i haurem provat infinitat de filtres fins a trobar aquell que mostra la nostra versió més millorada. És una mentida que ens creiem real, perquè ens fa sentir allò que no som però ens agradaria ser. L'obsessió per documentar en tot moment què estem fent ha aniquilat del tot la nostra privacitat. Ens mostrem al món però, som realment allò que publiquem? Tot plegat, és digne d'estudi.

  • Comparteix