Diu: "A mi em costa molt d'entendre com es poden sumar tants i tants diners." L'altre dia l'Argelia va compartir aquesta reflexió a Twitter, quan es va saber que Òmnium i l'Assemblea havien aconseguit reunir 2,1 milions d'euros per pagar l'atracament -conegut en termes legals com a fiança- imposat a tretze líders independentistes.
L'Argelia va quedar perplexa davant l'enèsima demostració de resistència d'un moviment condemnat -per mèrits aliens i propis- a resistir. Va quedar tan perplexa que va necessitar fer palesa la seva incredulitat i, juraria, malfiança. Els diners deuen haver aparegut d'algun lloc ocult i probablement públic que no se'ns diu, es llegeix entre línies, perquè si no ja m'explicareu.
Bé, podríem tornar a explicar-ho, però no servirà de massa res. Perquè ni s'entén ni vol ser entès. No s'entén que, sigui a través de les entitats o dels partits, aquests més de dos milions d'euros hagin estat aportats, com sempre, per gent normal, anònima, treballadora, solidària i implicada en una causa que consideren justa. No vol ser entès que, més enllà de quatre polítics amb els seus defectes, virtuts, encerts i ànsies de protagonisme, hi ha molts centenars de milers de cervells independents -a banda d'independentistes- que tenen decidit tirar endavant un projecte col·lectiu en què creuen. No entendran mai, vaja, que la solidaritat és la tendresa dels pobles, que els pobles, a vegades, s'arremanguen i fan política.
És probable que a l'Argelia li costi "molt d'entendre com es poden sumar tants i tants diners" perquè el projecte que ella defensa amb tota la legitimitat -i probablement raó- del món no té la convicció o el compromís social dels que disposa l'independentisme. Tothom sap d'on surten els diners de Societat Civil Catalana! De poques caixes de resistència, diguem-ne. I potser per això, perquè el caliu i el teixiu associatiu que generen entitats com SCC és pràcticament nul, i perquè ells mateixos en són plenament conscients, se'ls fa impensable pensar que altres moviments puguin arribar a aconseguir l'impossible. (Perquè tot això a què ja ens estem acostumant, no ho oblidem mai, és l'impossible.)
El tuit de l'Argelia no és una anècdota. És simptomàtic, resumeix molt bé una part de les incomprensions -recíproques- d'aquest procés. Incomprensions i benes als ulls que, desgraciadament, continuaran sent-hi i no faran fàcil la resolució de res. A vegades costa molt d'entendre com es poden sumar tants i tants anys de conflicte. O potser s'entén perfectament.
