Buscar pis a la selva

Cada època té les seves coses i cada generació, les seves dificultats. A nosaltres, els que estem en aquesta edat indefinida entre la joventut i els cinquanta (he arribat a llegir que els cinquanta d'ara són com els trenta d'abans. Encantada, eh, però...)

Doncs a aquests eterns joves ens ha tocat recuperar el nomadisme, però del segle XXI. Seríem del tipus caçador, però de pisos a la ciutat. I guanya qui arriba abans, és més àgil i té més recursos. Res de nou per als nòmades clàssics, però pel que fa a nosaltres estem deixant que buscar pis s'hagi convertit en una selva. Hi ha pisos que volen en dos dies: qui pren una decisió meditada sobre la idoneïtat d'un pis en dos dies? Que són les quatre parets on entaforaràs les dèries abans d'anar a dormir, les quatre parets on penjaràs les fotos i els teus records, o hi tindràs el sofà on et tiraràs mort després d'un dia llarg i esgotador, on pairàs un mal diagnòstic, des d'on t'enviaràs whatsapps amb el nòvio, el marge de la porta on marcaràs el que creix el teu fill, on celebraràs els aniversaris, soparàs amb els amics; potser serà el primer pis de la parella, potser és un pis més petit, que ara els fills ja fan la seva i ens hem quedat sols. El lloc on passaràs els dies mandrosos de pluja, la finestra des d'on veuràs el món mentre cavil·les. Això és casa. I està passant que trobar-la sovint és més una agonia que una il·lusió.

Fa poc més de deu anys si no compraves un pis, estaves perdent el temps i els diners. I si el compraves, sobretot perdies els diners. Poc després era "no compreu", "ens estan enganyant!", la crisi de les hipoteques, "llogueu, llogueu! Viure de lloguer és la solució!" Però han passat els anys i el mercat ha fet d'ell mateix. Els lloguers van començar a pujar i en els últims anys ho han fet empesos pel rebrot del preu de la compra, cada cop més inaccessible, i l'enduriment comprensible dels requisits per donar hipoteques. Qui té el 20 per cent del preu dels pisos per poder accedir a una hipoteca després de gairebé deu anys de crisi que han donat, per als que han tingut feina, per estalviar per les vacances d'estiu? Al nomadisme urbà del s. XXI també hi ha contribuït un canvi de llei, el que estableix que el lloguer mínim obligatori és de tres anys, cosa que condemna a viure permanentment amb caixes de l'última mudança sense obrir. I als contractes de tres anys que ara s'acaben se li ha d'afegir un altre fenomen, que s'està generalitzant perillosament. Quan s'acaba un lloguer el preu "s'actualitza" i tal com estan les coses això vol dir que hi ha increments de preus del 25 o el 30 per cent. El que vol dir que aquell pis ja és per un altre tipus de llogater, amb més recursos, i la selva és tan gran i tan salvatge que és igual si marxes perquè no ho pots pagar, encara que pagaries el que fos per poder-te quedar sempre en aquell pis amb el marc de la porta ple de ratlles a mesura que el teu fill s'ha anat fent gran.
I a tot això: busca feina estable, que et paguin bé, tingues fills, "que aquests joves d'avui no teniu fills", que la societat s'està envellint, "que no tindreu qui us pagui les pensions", "esteu plens de punyetes" i "a la nostra època tampoc ho teníem fàcil".

Les cartes al director dels diaris en van plenes de denúncies ciutadanes sobre les dificultats i els abusos del mercat de l'habitatge, sobretot a l'àrea metropolitana de Barcelona. Tal farem, tal trobarem. Em pregunto de qui serà Barcelona d'aquí a deu anys. La nostra estimada Barcelona.

 

  • Comparteix