I tu, quan t'has de morir?

De morir en parlem poc. De morir-nos, de fet. Que som nosaltres, tots, que ens morirem, però preferim deixar l'infinitiu pelat, que sembla que si no ens la posem més a prop, la mort.

El dia que em mori, diem a vegades, com si algun dia haguéssim de saber-ne la data exacta. Ben mirat, potser si tinguéssim la data de caducitat a la partida de naixement, viuríem la mort més desacomplexadament. I la vida més com toca. I tu, quan t'has de morir?

El final seria com quan s'acaben les millors vacances de la teva vida. T'agafa la "morrinya", però tothom està igual. I sí, mal de molts, mal de necis, però per això som personetes, tots amb les nostres misèries i temors, i si ens sentim acompanyats, millor. I si les vacances fossin horroroses i estiguéssim comptant els dies perquè s'acabessin, doncs mira, ja sabríem quin dia seria i sabríem que el patiment té data de caducitat i tot seria una mica més relatiu. Firmaria on fos per saber el dia que em moriré.

Perquè a mi la mort no em fa por.

M'he passat uns minuts mirant com queda aquesta frase i he d'admetre que escriure-la així a la fresca m'ha impressionat. He estat a punt d'esborrar-la, però no. Perquè aquests dubtes són els que ens passen pel cap, suposo, a la majoria quan parlem de la mort. Així que ja m'enteneu. No l'esborro. Però suposo que com a mínim he de dir que m'impressiona. Em va passar una cosa semblant el dia que vaig parir. No tenia por, estava ben tranquil·la, li havia donat les voltes justes per encarar el moment. En canvi, en el moment que em van dir que anàvem a la sala de parts em vaig posar molt nerviosa. D'aquells nervis que se't fan unes llàgrimes incontrolades, però no és plor. Ara passarà "allò". Aquesta és exactament la sensació.

Ens atrevim a parlar una mica més de com no volem morir (morir-nos, perdó. És un tic, sempre ben lluny.). Patint. Posats a haver de morir, que ja és prou, cal que a sobre hàgim de patir? Patint dolor físic, patint dins un cos que es mor, patint anticipadament pels teus quan saps que el teu cap aviat no tocarà vores, patint perquè et vegin així, els teus estimats, patint per deixar-los sols, patint per no veure'ls més.

Tot això està molt mal muntat. Per posar una mica d'ordre i estalviar-nos part d'aquest patiment, tant de bo la nostra cultura de la mort fos diferent. Que deixar-nos de veure, no veure'ns mai més, no fos tan traumàtic, que assumíssim que no hi ha res per sempre, ni tan sols nosaltres. Perquè ho sabem, però no ho assumim. Que mai més i per sempre no portessin la càrrega dramàtica de què les hem dotat a la nostra cultura. I no em refereixo a revestir-les d'una espiritualitat que ens faci pensar que d'alguna manera estem connectats o que tot té un sentit, sinó que tinguéssim la capacitat de relativitzar, alleugerir el pes de les coses. Quan relativitzes pateixes menys, i també tot es fa més nítid, amb més matisos. No sempre és dolenta, la lleugeresa, ni insuportable.

Com que no sabem quan ens morirem ni com es moriran els que estimem, com que no podrem perdre l'angoixa que provoca rebre una trucada de matinada, com que estem aferrats a la vida perquè la vida ho és tot, com a mínim que aquells que saben que l'acabaran aviat i malament, que aquells que tenen un patiment extrem sense solució puguin decidir quan s'han de morir.

Sí, tot plegat anava de despenalitzar l'eutanàsia.

  • Comparteix