Sis mesos

Recordo el 20 de setembre passat com si fos avui. És d'aquells dies que tot va anar molt ràpid, massa, per a poder-ho digerir. Vaig començar la jornada a la Via Laietana de Barcelona, davant de la seu de la conselleria d'Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya. A la porta hi havia els Patrols de la Guàrdia Civil i alguns agents amb actitud desafiant. Al carrer cada cop s'hi amuntegava més gent, entre treballadors de les oficines de la Generalitat, manifestants i vianants que xafardejaven aquell espectacle. Recordo que alguns dels primers a sortir, amb pancarta pròpia, van ser els treballadors de les oficines de Comissions Obreres, plantant-se al bell mig del carrer mentre entonaven els Segadors. Però el telèfon no parava de sonar i ràpidament em van enviar a la seu d'Economia, a la Rambla de Catalunya cantonada amb la Gran Via. Vaig fer aquell trajecte corrent mentre enviava les fotos que acabava de fer... sort en tenim de la tecnologia els fotoperiodistes del segle XXI!

A la Rambla de Catalunya no hi cabia ni una agulla, la gentada s'aplegava al voltant de dos cotxes impol·luts de la Guàrdia Civil aparcats just davant de la porta. A l'entrada de la conselleria hi havia agents de la Guàrdia Civil amb el seu uniforme de guerra, acompanyats d'alguns Mossos de Seguretat Ciutadana. Pancartes, càntics, crits i clavells. Però ni un bri de violència. Cada cop es feia més difícil treballar i alguns fotògrafs van decidir pujar sobre els cotxes de la Benemérita. Era, senzillament, una qüestió pràctica: hi havia tanta gent que es feia impossible fotografiar la porta i l'interior de l'edifici i calia una mica d'angle per poder treballar. De cop, novament van saltar les alarmes al meu telèfon: hi havia merder amb els Mossos i la Guàrdia Civil a la Via Laietana. Resulta que els del tricorni van voler retirar els vehicles i quasi atropellen a un grup de manifestants. Abans de marxar cap allà, just quan em disposava a abandonar la conselleria d'Economia, recordo que un manifestant em va cridar i em va portar fins a la porta d'un dels Patrols aparcats. Va obrir la porta del cotxe davant meu i em va dir, — Has vist això Jordi?, els cotxes estan oberts, tots dos! Em vaig quedar blanc. L'endemà ho vam entendre tot: els vehicles estaven carregats d'armes i munició. Allò no va ser res més que una trampa. Una maleïda trampa.

Un cop a la Via Laietana de nou, la situació es va destensar, hi havia algun estira-i-arronsa amb l'ARRO dels Mossos d'Esquadra però res fora de control. Poca estona vaig durar en aquell punt perquè de nou em trucaven per alertar-me que en passava alguna cosa davant de la seu de la CUP: la Policia espanyola estava intentant entrar-hi. Provo de fer memòria i no acabo de recordar com vaig arribar a la seu del carrer Casp, l'únic que recordo és que tal com vaig arribar l'agressivitat dels antiavalots de la Policia Nacional supurava arreu. Ràpidament els concentrats van fer un cordó de seguretat per evitar qualsevol espurna amb una policia que, amb tota la fatxenderia del món, va desenfundar les piloteres mentre intentava accedir a la seu del partit sense la pertinent ordre judicial. Allà m'hi vaig quedar durant hores, passant bona part de la tarda sobre un contenidor de la brossa. Al cap i a la fi la ferum de merda lligava prou amb el panorama predemocràtic.

Finalment i després de moltes hores, el carrer Casp es va tranquil·litzar quan la Policia va abandonar l'intent d'entrar a la seu de la CUP. Al cap i a la fi, l'ordre judicial encara l'estan esperant... una intervenció policial que es va passar pel folre qualsevol indici de legalitat. Una més. Després d'allà vaig retornar a la Conselleria d'Economia. Si al matí hi havia gent, a la nit la cosa ja era insuperable: desenes de milers de persones feien que caminar per la Gran Via ja fos una odissea. Just a la porta hi havia cares conegudes d'Òmnium i l'ANC, entre ells Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Va arribar la Brimo i amb ells els nervis: si fins llavors l'ambient era festiu i totalment pacífic, la presència dels antiavalots va despertar la port d'una actuació policial. Però aquesta no va arribar, sens dubte per l'actuació dels dos Jordis organitzant un cordó de seguretat fet per voluntaris de les entitats que va permetre que hi hagués un passadís més que ample —i combinat amb un altre cordó de la Brimo— per a permetre la sortida a la comitiva judicial que estava a la conselleria. Però vam haver d'esperar hores per veure la seva sortida. Les ordres van ser molt clares: fins que no quedés ningú a la vora, d'allà no en sortiria ningú.

La resta de la història ja la coneixem. Al cap de poques setmanes Jordi Cuixart i Jordi Sànchez acabarien entre reixes acusats d'uns delictes que no van cometre. I després tants altres, i qui sap si d'aquí a poc en vindran més. Una injustícia flagrant, un avís per a qui s'atreveixi a qüestionar que les coses es poden canviar amb eines democràtiques. Son sis mesos de presó, sis mesos de vergonya. Són, en definitiva, sis mesos d'escarment d'un Estat que vol venjança perquè no suporta la democràcia.

  • Comparteix