Petites vicissituds

Ja fa un any que soc mare. Segur que per aquí, els pares, tiets i avis, m'entendreu quan dic que a casa hem viscut les últimes setmanes amb emoció. Ja fa un any, increïble, com ha canviat, si ja fa dues passes ella sola, que ràpid que passa el temps, ho celebrem amb la família? Amb els amics? Que no es passin de regals. L'hi dius tu, a la teva mare? T'estàs passant de convidar gent. Però si només és la família! No hi cabrem. Farem curt de berenar? I així fins que arriba el dia, li plantifiques el pastís amb l'espelma al davant, a la nena, la petita O., que et mira amb cara de "mama, què esperes que faci", "què és això que em poses al davant" i amb un cop sec i ràpid, de tot menys controlat, enfonsa mà i mig braç sobre la nata davant el sonor aplaudiment de la massa que inevitablement has acabat convidant. Benvinguda a la resta de la teva vida!

Amb l'aniversari i la resta de la seva vida també ha arribat el primer refredat viral. Viral per víric i viral per la seva capacitat de destrucció massiva. Ha acabat amb els jugadors titulars, els de la banqueta i fins i tot els que no han estat convocats. Pares, avis i cangur hem caigut fulminats progressivament, amb diferents formes del virus, que sembla indestructible. Però no ho és! Pel cos de la petita O. ha tingut un pas molt més lleuger que pels nostres. Així que mentre anàvem caient, ella es recuperava posant de manifest la seva vitalitat, el nostre mal d'ossos i com n'és de fràgil la cobertura familiar tot i tenir jugadors de sobres. Hi hauria d'haver una baixa i confinament familiar legislat per quan arriben aquests períodes. No sé a quantes persones més pot haver arribat l'aventurer virus de la petita O., ja ens disculpareu.

Amb l'arribada del primer any també assalten la casa altres aventures, i més quan els pares tenim feines que fan de la planificació familiar una gimcana. Volem que la petita O. se socialitzi, que jugui amb nens de la seva edat, que aprengui que a la vida també passa que estàs feliç amb la teva pilota i de cop ve un altre que sense preguntar ni mirar-te a la cara te la treu de les mans i se'n va tan feliç. Ara em poso seriosa: el problema arriba quan la tria és entre que se socialitzi --cosa que passa generalment per horari de matí-- o que estigui amb la mare, amb servidora, quan les úniques hores a disposar són al matí, just en horari d'escola bressol. O jo vaig contra rellotge o la societat no està ben muntada per als nous estils de vida. Una mare que és metge de família i que es troba en la mateixa situació que jo, treballant en torn de tarda, em recorda aquest article de l'Ara. El curs vinent es farà una prova pilot a Barcelona per obrir una escola bressol en horari de tarda per afavorir la conciliació familiar. Tant de bo la idea pugui prosperar perquè els pares que tenim horaris no convencionals puguem gaudir dels nostres fills sense haver de tenir-los aïllats a casa. Mentrestant, continuarem anant al casal familiar del barri, on podrem estar amb els nostres fills mentre juguen amb d'altres i nosaltres compartim aquesta i altres petites vicissituds de ser mares, periodistes, metgesses, nutricionistes, tècniques ambientals i cuidadores amb horaris no convencionals.

  • Comparteix