La solitud d'Espanya

Contra tot pronòstic —coma mínim el meu, i no serà per manca d'optimisme— la justícia alemanya ha desestimat l'acusació de rebel·lió contra Carles Puigdemont i l'ha alliberat del seu empresonament mentre estudia l'acusació per malversació que també li imputa el jutge Llarena. A hores d'ara no sabem, especialment els que no tenim ni la més mínima idea de Dret, què passarà amb el futur del president Puigdemont. L'únic que sabem és que per fer efectiva l'euroordre i extradir-lo, caldrà que la justícia alemanya trobi solidesa respecte les acusacions de malversació de cabals públics. Unes acusacions, per cert, que xoquen frontalment amb les declaracions que va fer el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, o les del mateix president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, negant que s'haguessin destinat diners públics del Fons de Liquiditat Autonòmica per pagar el referèndum. Mireu el vídeo de Rajoy responent a Rivera sobre aquesta qüestió, que és molt il·lustratiu.

Certament el cas Puigdemont ha provocat un canvi de guió inesperat respecte la muntanya russa del procés. No és el mateix seguir endavant amb Puigdemont tancat i extradit, que seguir lluitant amb el president lliure i amb la possibilitat, cada cop més ferma, de no ser entregat a la justícia espanyola. No és el mateix per diversos motius: en primer lloc perquè l'acusació de rebel·lió cada cop pren menys força, sobretot amb l'aval internacional dels que defensen que aquest article no és aplicable perquè l'única violència que hi va haver l'1 d'octubre, va ser la violència de la Policia espanyola i de la Guàrdia Civil. En segon lloc perquè Puigdemont pot seguir explicant, clar i català i des del cor d'Europa, com les gasta un Govern espanyol enfollit totalment, que es passa la divisió de poders pel folre dels sagrats calçotets de Felip VI, on es tanquen cantants a la presó, es clausuren webs, se segresten revistes d'Òmnium Cultural i s'agredeix la gent pel simple fet de votar. Per últim i no per això no menys important, la posició de la justícia alemanya també és rellevant pels que sí que estan tancats a la presó. Si no hi ha rebel·lió, o aquesta podrà descartar-se a través de les instàncies judicials internacionals, el futur dels presos és molt més esperançador. Ara tenen una escletxa de llum que fins fa poc no tenien, i això, per simple i pura humanitat, és summament important.

Ara bé, passi el que passi amb l'esdevenir judicial de tot plegat, tant el Govern espanyol, els partits que van condemnar-nos amb el 155 i aquells que, després d'atipar-se de crispetes ara pretenen que ens rendim, assumeixin, com més aviat millor, que Espanya cada dia està més sola. Que malgrat ser un Estat dins un club d'estats que es defensen entre ells —la UE, ara per ara, no és altra cosa—, això no vol dir que comparteixin la miopia judicial espanyola. Alemanya i Espanya, vet aquí la diferència de guanyar una gerra contra els nazis, que guanyar-la amb l'ajuda dels nazis.

Però que en prenguin nota també els de la Moncloa, la Zarzuela, els del 155 i els de les crispetes: passi el que passi aquí no claudica ningú. No hi ha marge per capitular, perquè rendir-se voldria dir morir. No ho van aconseguir amb el Decret de Nova Planta, ni amb les dictadures de Miguel Primo de Rivera ni amb la del general Franco. No ho van aconseguir llavors ni ho aconseguiran ara. Que els hi quedi clar que aquesta vegada ja no només es tracta de resistir, sinó de guanyar. I aquesta vegada, amb el pas del temps a favor nostre, guanyarem.

  • Comparteix