La #PrimaveraCatalana

Els catalans som així. Per Nadal atonyinem un tronc perquè defequi regals, la nostra Diada Nacional commemora la pitjor derrota que hem patit mai, de personatge religiós-mitològic tenim un caganer i resulta que el dia que ha de començar la primavera de 2018 ho celebrem amb temperatures gèlides i una imponent nevada que va deixar el litoral central ben enfarinat. Som així, és el que hi ha.

És per això que a ningú ha d’estranyar que malgrat la violència genocida i secular, els catalans tirem d’ironia i certa excentricitat per afrontar certes situacions. Per això ens inventem càntics com «On estan les paperetes... les paperetes on estan...» quan la Guàrdia Civil assalta, manu militari, un mitjà de comunicació com El Vallenc. És per això que el nostre esport nacional el fem agafat de les mans amb dones, homes, grans i petits, fent castells a l’aire i en germanor. Precisament per aquesta manera de fer, d’allà on caguem en diem Can Felip recordant molt fort la sang blava de tota la saga dels Borbons. És per això que de les pedres en fem pans i les manifestacions independentistes les convertim en performances descomunals mil·limètricament organitzades. Però a vegades ens en cansem i tirem pel dret, sense ironies ni ganes de riure, sinó amb tota la ràbia d’un poble sotmès per un Estat demofòbic.

És per això que als catalans només ens faltava la guspira que va saltar divendres amb l’empresonament arbitrari i venjatiu dels nostres representants electes. Milers de persones van sortir al carrer i desenes d’ells, inclosos periodistes acreditats, van ser reprimits violentament per uns antiavalos dels Mossos que no van dubtar a carregar contra gent pacífica que protestava legítimament al carrer. Diumenge els incidents es van reproduir arran de la detenció del president Puigdemont i la violència va pujar de to: un centenar de ferits i algun contenidor en flames. Res que no hagi passat en qualsevol gran manifestació de tall polític a Barcelona durant aquests últims anys. La violència —la policial també ho és, no ho oblideu— engendra més violència. Ho sap fins i tot la canalla.

Vénen temps convulsos on les llibertats, com hem vist, cada dia estan més restringides. Vivim sota el jou d’un Estat amb set de venjança on s’empresonen diputats per les seves idees i es reprimeix el poble a cop de bastó quan surt al carrer. Ara bé, si algú li dol més un contenidor en flames que els 150 ferits per la violència policial en dos dies de protestes, faria bé de revisar la seva escala de valors. Perquè molt em temo que això només és el principi, que n’hi ha que estan cansats d’entomar l’altra galta dia sí i dia també. Diuen que la gent ja no pot més de ràbia, d’impotència i que aquesta mateixa gent ja no té por. Cap por. I no hi ha res més perillós que algú que no té por. Diuen que ha començat la primavera a Catalunya. Ara sí, comença a pujar la temperatura.

  • Comparteix