La vendetta

Dissabte vam poder veure al programa de TV3, Preguntes freqüents, el testimoni de Jesús Ruiz, exreclús de Soto del Real que explicà de manera colpidora i directa, tant la seva experiència tancat a una presó peruana amb només 20 anys, com el seu dia a dia compartint reclusió amb en Jordi Cuixart. Del seu testimoni me'n guardo l'energia positiva, les ganes de tirar endavant i la incomprensió d'un sistema judicial que més lluny de rehabilitar, castiga, humilia i deshumanitza les persones. Si no vau veure en Jesús, us recomano que en repesqueu les seves paraules. Realment val la pena escoltar-lo, amb calma i serenor, tot intentant —per molt que costi— posar-se a la pell d'algú que no només està amb la llibertat de moviments restringida, sinó que està tancat a 600 quilòmetres de casa seva, allunyat dels seus éssers estimats, i que fins i tot, una cosa tan senzilla com informar-se sobre la realitat del seu país, no esdevé una cosa gens senzilla.

Tot plegat ve a tomb per reiterar que tant el cas dels Jordis com el del conseller Forn i del vicepresident Junqueras, són l'exemple clar d'un Estat amb set de venjança que fa servir la justícia a tall de botxí. Ells són, precisament, l'exemplificació de la no separació de poders a l'Espanya de 2018 on polítics, fiscals, jutges, policies i funcionaris de presons, juguen al mateix equip i amb les cartes marcades. O és que algú encara es pensa que guanyarem la partida seguint les normes redactades pels mateixos que ens volen aniquilar? Suposo que aquestes alçades, aquella imbecil·litat que ens van voler fer creure, que això de la independència seria un pur tràmit administratiu «de la llei a la llei» ja no s'ho creu ni l'irresponsable que ho va perpetrar.

Juguem contra un Estat fort i poderós. Putrefacte i moribund, sí. Però amb la llei feta a mida, la judicatura i la violència militar-policial jugant al seu costat. Només així s'entén que ningú dimiteixi quan en Jesús explicava, a la mateixa televisió que els nostres botxins volen tancar, que a Soto del Real en Jordi Cuixart el despertaven amb l'himne espanyol per la megafonia del penal. Tot molt reglamentari. De la mateixa manera que a ningú agafa per sorpresa ja, que el mateix testimoni expliqués quan els funcionaris de la presó el van interrogar en una cambra especial i amb els guants enfundats —guants que segons va dir en Jesús, se'ls posen quan han d'«escalfar» els presos— perquè es pensaven que en Cuixart l'havia subornat amb 4 targetes telefòniques per tal que votés «el seu partit». Són només petits detalls que ens arriben de la vida d'uns homes injustament tancats amb presó preventiva. Penseu de quins nivells d'impunitat i tantsemenfotisme gaudeix l'Estat amb un exemple molt simptomàtic: Els ja diversos casos de paquets retornats per via postal amb inscripcions espanyolistes, «estanqueres» enganxades o el contingut destrossat amb tota la mala bava possible, d'aquella gent que, amb tota la bona voluntat del món, enviava cartes, llibres o el que fos per tal de fer més portable la vida a la presó dels que hi estan reclosos.

Ja ho va dir Arnaldo Otegi abans del referèndum, que ja podíem guanyar si no volíem patir la venjança de l'Estat. Ell sabia molt bé de què parlava. I aquí la tenim la vendetta —i la tindrem— fins que no ens alcem de nou en legítima defensa. Alçar-nos com ho sabem fer, pacífica i sobiranament, amb intel·ligència col·lectiva i determinació, havent après, per descomptat, la lliçó del 27 d'octubre. El com i el quan? Ai, això ja donaria per un altre article...

  • Comparteix