Quo vadis, ANC?

Corria un 10 de març de 2012 quan l'Assemblea Nacional Catalana es constituïa al Palau Sant Jordi de Barcelona. Aquell acte va ser l'eclosió d'un treball de formigueta d'un reduït grup d'independentistes que, arran de les consultes independentistes dels anys anteriors, van decidir que calia forjar una eina capaç d'aglutinar l'independentisme de masses. I que a més —la tasca més difícil— ho fes superant les velles fòbies i prejudicis enquistades entre sectors de l'independentisme català. Recordo aquell matí de març perquè vaig quedar realment impressionat de veure-hi tanta gent, al Palau. Mai havia vist una assemblea independentista tan massiva i sobretot tan variada. A l'acte hi podies trobar des de Vila d'Abadal, Núria Cadenes fins a Oriol Junqueras o Carles Castellanos, passant per venerables Jordi Carbobell i Moisès Broggi. També hi havia Carme Forcadell i Titot, Muriel Casals o Jordi Portabella... i tants d'altres. En resum, un ric mostrari del variat arc cromàtic de l'independentisme.

Pocs sospitaven que alguns dels noms d'aquells que van assistir a tal colossal assemblea, marcarien el futur polític del país pocs anys després. Però el que és indiscutible és que l'ANC ha escrit història durant aquests sis anys de vida. Una història que va en paral·lel a la de les aspiracions nacionals del país i on les fortaleses d'uns i febleses d'altres, s'han emmirallat talment com vasos comunicants. La pluralitat de l'ANC n'ha estat el seu màxim tresor, juntament amb la capacitat de marcar l'agenda del Govern, d'empènyer-lo quan ha estat necessari, fins i tot contradient-lo: «President, posi les urnes!» va dir Carme Forcadell. Un gest, per cert, que alguns mai no li van perdonar.

No obstant, pensar que l'Assemblea ha estat lliure de tensions partidistes és pecar d'il·lús. De la mateixa manera que creure que si un membre del Secretariat Nacional no disposa del carnet d'un partit és garantia de no estar subjecte a directrius partidistes. Res més lluny de la realitat i podria posar tants exemples com emprenyades s'endurien alguns. A aquestes alçades de la pel·lícula, ni cal que ens enganyem ni és sa que ens tractin de rucs, oi? Precisament per això sempre he preferit aquells que, amb o sense carnet d'algun partit, van de cara, sobretot quan és palès que no aspiren a càrrecs polítics —senzillament perquè amb la seva trajectòria ja els han tingut o bé mai els han volgut— que no pas els que des de la supèrbia i prenent-nos per imbècils, ens volen fer creure que el teledirigit és l'altre i no pas ell.

Dic tot això perquè just 6 anys i una setmana després d'aquella assemblea fundacional del Palau Sant Jordi, l'ANC escollirà 77 membres del Secretariat Nacional d'on en sortirà el capital humà, amb la presidència al capdavant, que guiaran el nou rumb d'una l'entitat que va aprovar, fa pocs dies, un full de ruta marcat per la implementació de la República. És evident que en el moment que viu l'independentisme aquestes són unes eleccions clau. Són decisives per trencar amb la dinàmica que l'ANC ha viscut darrerament i són indispensables per renovar una direcció que no es va enfrontar amb el mateix Govern que va anar dilatant durant tot el mes d'octubre la proclamació d'independència arran de la victòria independentista del referèndum.

Ja ho vaig dir en el seu moment i vaig rebre a tort i a dret, però hi torno: el paper d'una entitat com l'ANC mai no ha de ser el de palmero del Govern, sinó el d'empènyer. Empènyer sempre, encara que governin «els nostres». Només amb la tensió necessària entre engranatges, estirant per aquí i empenyent per allà, podrem aconseguir la força necessària per fer moure el país.

  • Comparteix