Llibertat condicional

En poques setmanes hem vist com la justícia espanyola actuava directament contra la línia de flotació de la llibertat d'expressió. Talment com una mina antipersona, atacant individualment i sense cap mena de pietat, el sistema judicial espanyol ha trinxat en pocs dies drets fonamentals que les ànimes càndides que van empassar-se allò de la «Transició» pacífica i modèlica, creien intocables.

Així ha estat com en pocs dies hem vist segrestar Fariña, un llibre que parla del tràfic de cocaïna i els seus vincles amb el poder, però també hem vist les sentències de presó contra els músics Pablo Hasel i Valtonyc, acusats per les lletres de les seves cançons. Fins i tot hem hagut de veure com una fira d'art contemporani retirava una obra artística perquè s'atrevia a parlar de presos polítics —aquest cas, fins a on sabem, no ha calgut cap intervenció judicial. Qui sap, algú podria creure que es tracta de casos aïllats, fets de vol gallinaci i casualment alineats en un curt període de temps. Perquè és clar, Espanya és una democràcia consolidada i bla, bla, bla.

Res més lluny de la realitat. No costa gens trobar exemples on la judicatura espanyola ha mostrat un zel fora de mida a l'hora d'aplicar sentències judicials que són l'exemple clar del que separa una democràcia d'una dictadura. Sembla que ja ningú recorda que el periodista Xavier Vinader va acabar exiliat i finalment empresonat perquè va deixar tot un Estat en pilotes en fer pública amb un reportatge periodístic, la relació entre policies, pistolers d'extrema dreta i les clavegueres de l'Estat. Com també caldria fer memòria del macrosumari 18/98, aquell cas instruït pel jutge «progre» Baltasar Garzón, que va portar 47 persones a la presó, entre elles 10 periodistes d'Egin i Egin Irratia. El mateix va passar amb la revista Kale Gorria, que fou clausurada i el seu director, Pepe Rei, també va acabar entre reixes. O el cas Egunkaria, amb el diari assaltat, tancat i el seu director torturat. El braç executor de l'Estat fins i tot es va atrevir a segrestar, l'any 2007, un número de la revista satírica El Jueves perquè feia broma d'una cosa tan fastigosament sagrada com la monarquia borbònica. Aquella monarquia, per cert, amb qui m'hi cago de valent cada cop que vaig a Can Felip.

Aquesta mateixa tardor hem tingut un exemple rere l'altre de com d'arbitrària n'és aquesta justícia i fins a quin punt és al·lèrgica a les llibertats fonamentals: Revistes d'Òmnium Cultural segrestades a les oficines de correus, l'assalt a El Vallenc, desenes de pàgines webs clausurades, mitjans de comunicació cridats a declarar per atrevir-se a posar anuncis del Govern, propaganda electoral intervinguda, actes polítics prohibits, les porres contra les urnes, els dirigents d'entitats i consellers a la presó i tants d'altres a l'exili... És a dir, que tot això no ve d'avui, que ja són molts anys intentant-nos fer creure que Espanya la justícia és cega i que gasta el mateix tracte per un tal Urdangarin i un tal Cuixart. Ens volen fer empassar que la justícia és igual per a tots. I una santíssima merda. I si no pregunteu-ho al mecànic de Reus acusat d'un delicte d'odi per negar-se a arreglar el cotxe d'una agent de la Policia espanyola... i a la denúncia recentment desestimada sobre aquell parell d'indigents mentals que, dalt d'un tanc de l'Exèrcit espanyol, amenaçaven el president Puigdemont amb «70 tones de pur amor i pura democràcia».

Caminem implacables cap a la consolidació d'una democràcia il·liberal a l'Estat espanyol al crit etnicista d'«!A por ellos!», una acceleració involucionista on tant les llibertats individuals com les col·lectives, tan bàsiques com les d'expressió, reunió o pensament, cada dia estan més vigilades i qüestionades. Una cursa macabra, televisada per Espejo Público i narrada a les pàgines d'El País o La Razón, per convertir-nos en éssers sense drets, sospitosos tot i sota estricta llibertat condicional.

  • Comparteix