Les parets blanques

Tinc a casa totes les parets blanques. Pelades. Ni una foto, ni un quadre, ni una làmina. De les parets de casa els pares hi pengen quadres. No són gran cosa: un riu que baixa entre pollancres, un senyor i una senyora que recullen les olives d'una olivera formosa, una finestra oberta amb vistes a un jardí verd i estampes per l'estil. Les parets de les àvies, en canvi, estan folrades de fotos. Són dues cases diferents, totes dues ja sense els avis, però amb la mateixa essència de vida . Hi tenen fotos de mida petita, en paper engroguit, de digitals, sense marc, mida mitjana, en marcs daurats, en marcs platejats, en marcs de fusta, sense marc i algun collage poc afortunat... En cadascuna d'elles: la família, i a través de totes, com una corda d'estendre invisible, una vida. Parella, fills i nets. Fotos de casaments de naftalina, nadons rodons, rialles desdentegades, primeres comunions abominables, retrats de dies de platja, de caps repentinats amb colònia de litre, de vestits de diumenge i de la palma. Fa anys que tots hi passem per davant sense veure-les, de tan vistes com les tenim. Però n'hi ha una, a casa la iaia per part de mare, que sempre, sempre veig. De fet, és ella (la foto) qui em crida cada cop que m'hi acosto. I no em deixa anar.

"Poseu-vos junts un moment, que farem una foto. Ara? Avui que porto la càmera! Seu al meu costat. Vosaltres també. Aparta l'ampolla. Treu-te el davantal!. Ja? Patataaa. Lluíiis".Click. "Voleu més cafè?" Revelat, 13x18.

De peu dret, les filles. Tres. En primer pla, unes estovalles vermelles i un got. Al fons, una paret amb un retrat. Asseguts al centre, ells. Ella, de mirada transparent, alegre, suposo que feliç i concentrada ("a veure si sortiré amb els ulls tancats... i la cuina, com la tinc!"). Al seu al costat ell. El iaio. Estava relaxat uns segons abans, però el seu cos es tensa just quan la càmera els enfoca, esquena recta, malgrat la corba dels anys, el cap ben alt, la boca es torça i li surt un somriure estrany. És amb els ulls, que sempre somriu. Ara també. Però en aquesta foto, aquell somriure ho és tot. Un somriure que em busca cada cop que hi passo per davant, sobretot quan faig veure que no el veig. De fet, ens busca a tots els que érem darrere la càmera aquell dia, impacients per acabar la foto i seguir amb el cafè, la copa o el que toqués. Busca també els que aleshores no estaven ni somiats, amb qui mai podrà compartir marc de fusta, ni diumenge, ni dinar, però que vindrien poc després i passarien a decorar una nova tongada de fotos de paret. Com si ho intuís, en aquella mirada a càmera, els abraçava a ells, com en una benvinguda càlida, i ens acomiadava a tots. Si la miro a consciència, hi descobreixo una mirada plena, que es desborda pels anys al camp, els anys a l'estranger, la tornada a una ciutat i a un país nous, l'esperança d'unes filles que arrelen d'on no vénen, les mans plenes de marques, l'olor de l'hort acabat de regar, la terra que s'incrusta sota les ungles i als pèls dels braços, la pell que es torra una mica més cada estiu i cada hivern, el cabell que ja no pot ser més blanc i que encara s'emblanqueix més, l'aroma del tomàquet quan l'arrenques de la mata. Tot això em diu, quan el miro.

Foto de diumenge, que serà l'última dels cinc junts, en aquell marc de fusta barata color gris, el gest distret dels qui ignoren que son a punt de passar pàgina, acabats d'omplir la panxa i buidat el plat, un migdia de mitjans d'octubre. Galtes vermelles pel vi, el cava i l'anís ("només una gota") al cafè.

Em pregunto si les parets de casa meva sempre estaran pelades o si trobaré algun dia un suport prou resistent o prou sincer per penjar-hi la vida. Em pregunto si a casa els pares seguiré volant despreocupada entre paisatges, finestres i rius. Però sobretot em pregunto, fins quan podré mirar les àvies als ulls en persona, mentre m'agafen la mà i em fan seure al costat, i quan començaran a mirar-me elles a mi només des d'un marc de foto quan hi passi ràpid per davant.

Volia escriure sobre el procés al carrer, el mareig de la política, els que miren de reüll als del costat, el català a l'escola i el castellà arreu, els que treballen amb les paraules i els que les retallen, les nenes feministes i els nens que van de blau. Però he acabat escrivint d'una paret pelada, filla d'una paret amb quadres, neta d'una amb fotos.

 

  • Comparteix