Estimat Jordi

Barcelona, 19 de febrer de 2018

Divendres vaig rebre la teva carta. Precisament divendres, just quatre mesos després del segrest que et va dur a tu i a en Jordi Sànchez a restar privats de llibertat. Ho saps prou bé Jordi, tu i la resta d'empresonats sou ostatges, així de clar. Això sí: ostatges en nom de la justícia d'un Estat que ha pervertit el llenguatge fins a corrompre paraules tan belles com la de llibertat. Un Estat que ha arribat a pervertir lleis com el delicte d'odi fins a portar davant de la justícia (sic) professors, cantants i fins i tot un mecànic i un pallasso. Hi ha qui diu —il·lusos— que l'1 d'octubre no va servir per a res. No han entès que el referèndum va ser la prova més gran que la independència és inevitable de la mateixa manera que ho va ser el referèndum. Vam organitzar la votació contra vent i marea, amb tot l'Estat al damunt i van ser incapaços d'aturar-ho. Aquesta és la gran lliçó de l'1 d'octubre: la independència serà una realitat perquè és un clam popular. Una voluntat democràtica que a dia que passa es fa més ampla, més sòlida, més imparable, i d'aquí la por. Se saben perduts.

A la carta em dius que et repeteixes com un mantra la frase de Rosa Parks: «Com més cedíem i obeíem, pitjor ens tractaven». Et prometo, Jordi, tenir-la present a diari. Si algú tenia dubtes, ara ja ho té molt clar: l'Estat espanyol no vol guanyar la batalla, el que pretén és eliminar-nos com a poble, i si pot ser humiliar-nos mentre duri l'escarni. Ens volen vençuts, sotmesos i soterrats pels segles dels segles. «Cosir, recosir i governar» em dius, i jo et dic amén i t'afegeixo una altra cita, en aquest cas de Fuster: «O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble». És angoixant veure com la batalla pel poder ocupa titulars de diaris dia sí i dia també. Certament, fins a cert punt és normal que tots els partits independentistes mirin pels seus interessos. Però segur que compartim la idea que per damunt dels partits hi ha la gent, i és aquí on hem d'anar a parar. Recordar a sang i foc la lliçó d'aquell 1 d'octubre: tot és possible, fins i tot allò que creus impossible. No tinc cap dubte que ens en sortirem, també durant aquestes setmanes d'incertesa.

Avui que t'escric la carta de tornada, Jordi —una carta que publicaré en forma d'article, per cert— tenim la Marta Pascal i la Marta Rovira declarant a Madrid davant del jutge Llarena. La repressió no s'atura, ho saps prou bé. Però tampoc cessa la solidaritat. Divendres vam sortir milers de persones arreu del país per reclamar la vostra llibertat. Cada dia arreu del país hi ha actes, manifestacions o accions simbòliques per exigir el vostre alliberament. Ho seguirem fent fins que sigueu lliures, Jordi. Just avui, també, surt al carrer el meu nou llibre on a través de fotografies i textos de 10 magnífics escriptors, repassem el llegat d'una tardor que durarà anys. T'haig de dir Jordi, que de les fotografies que hi surten, la que em segueix gelant la sang és la que il·lustra aquest article. No és cap meravella de fotografia, però la teva mirada ho diu tot. Recordo molt bé aquell dia. Va ser el 20 de setembre a les portes de Conselleria. Ja era fosc i els antiavalots dels Mossos van arribar amb intenció de desallotjar la zona. Tu i en Jordi Sànchez no vau trigar ni un segon a dialogar amb ells i organitzar un cordó de seguretat fet per voluntaris d'Òmnium i l'ANC que permetés l'entrada i sortida de la Conselleria. Per damunt de tot allà no hi podia haver ni un bri de violència. I no la van trobar. Ho vaig veure amb els meus propis ulls, Jordi. T'acusen de violent però tothom sap —el jutge també— que si estàs a la presó, és precisament perquè de violència no n'hi va haver.

Un dia d'aquesta setmana haig de fotografiar a la Txell per una entrevista. Li duré l'Anuari Mèdia.cat que m'has demanat i també el llibre, ja el tinc dedicat i tot. Diu així:

«Pel petit Amat i els valents dels seus pares, Jordi Cuixart i Txell Bonet.
Amat, et prometo el mateix que he promès els meus fills:
Creixeràs lliure en un país lliure, les dones i els homes d'aquesta terra
ens encarregarem d'aconseguir-ho. Entre tots ho farem tot».

Fins aviat Jordi, seguim, seguirem.

  • Comparteix