Entre dos mons

Entre el seny i la rauxa hi ha una fina línia, a vegades imperceptible, que separa dos mons aparentment antagònics però que són les dues cares d'una mateixa moneda: l'atreviment i la prudència, el càlcul i l'atzar, el pensament i el sentiment.

Especialment des dels fets del 27 d'octubre, amb una declaració d'independència simbòlica que no va anar acompanyada de la voluntat política necessària, hi ha un debat al si de l'independentisme amb estratègies enfrontades. Per una banda trobem els partidaris de tirar pel dret: tensar la corda al màxim per tal de provocar l'esclafit necessari que desencadeni el trencament definitiu amb l'Estat espanyol. Per contra, tenim els pragmàtics que veuen impossible la independència per la via unilateral i aposten per seguir gestionant l'autonomia amb un horitzó independentista a llarg termini.

Tot aquest debat —que no es pas nou dins del moviment— s'ha vist accelerat per la investidura fallida de Carles Puigdemont. Una investidura frustrada però també vergonyosa: el nyap d'haver-la aplaçat el mateix dia que s'havia de produir, mostrant públicament les ferides sagnants d'uns i altres i posant sobre la taula els ganivets llargs entre ERC i Junts per Catalunya, són una clara mostra de debilitat. Haver escenificat la manca de comunicació que va dur fins al punt de filtrar un pacte que donava per feta la investidura a primera hora del matí, quan al cap de poca estona el mateix president del Parlament va ajornar-la fins a nova ordre, és un dels majors fracassos d'aquests últims mesos. És, senzillament, repetir de nou l'error del 10 i del 27 d'octubre: amagar la realitat i tirar pel dret sense la més mínima estratègia per deixar-ho tot en mans de l'atzar. Un atzar que, amb l'aparell de l'Estat en contra, sempre porta a la mateixa equació: més frustració i més repressió.

I amb això què pretenc dir? Que el que ha de fer l'independentisme és tornar a la pluja fina i esperar dues generacions més a què es pugui produir un canvi estructural? No, de cap de les maneres, urgeix sobiranament trencar amb Espanya el més aviat possible. El que crec que fa falta és tenir clar que entre el pragmatisme i la política kamikaze hi ha d'haver un equilibri racional. No pot haver-hi fets consumats sense una estratègia darrere, perquè l'èpica i l'estètica de poc serveixen sense estratègia. De la mateixa manera que és absurd pensar amb un camí a llarg termini sense un full de ruta clar i meridià. Tots dos camins pateixen del mateix mal i és que la gestió del poder es fa poc compatible amb la del país. Els líders polítics independentistes s'han entrebancat cada vegada que han oblidat que si seuen a l'hemicicle del Parlament és perquè algú els ha votat per construir la República, no pas per lliurar una guerra entre partits. Aquest doncs és el problema que ens ocupa i que arrosseguem des de la passada legislatura. És indispensable que els dos grans partits independentistes es coordinin, de forma permanent, i que també ho facin amb una CUP que representa una part indispensable d'aquesta enorme força popular que ha fet tremolar els carrers durant la tardor.

Ara toca encarar una investidura i trobar la fórmula adequada per retornar la gestió al Govern legítim, però tenint clar que les dificultats que representarà això i que cal trobar l'equilibri entre la dignitat i la intel·ligència, perquè deixar el TC en evidència no ha de ser incompatible amb governar amb tots els ets i uts. Però per sobretot, el que cal és no perdre l'horitzó: gestionar l'autonomia no entra dins dels plans de qui vam votar independència. Parleu, planifiqueu i implementeu un nou Govern que reflecteixi la voluntat popular. Aprenem-ne dels errors, esmenem-los i posem en pràctica l'u d'octubre d'una vegada.

  • Comparteix