Les màquines d’escriure revolucionàries

¿Recordeu en Santi Pollastri, el bandit que era el terror dels policies feixistes? Doncs sense fer res, gairebé va estar a punt de provocar la fallida d'una marca que fa uns anys va entrar a casa nostra en forma de màquina d’escriure: l’empresa Olivetti.

Actualment, Olivetti ha aconseguit evitar la fallida econòmica invertint en la informàtica i la investigació, ja que en l’actualitat, les màquines d’escriure i calculadores no són un gran negoci. Però no fa tant, tothom reconeixia una Olivetti. I el soroll de les tecles presidia oficines i llars. A més, a Itàlia, la marca tenia molt bon nom per una raó diferent: era considerada una empresa modèlica en el tracte als seus treballadors. I tot, gràcies a Adriano Olivetti, l’home que gairebé acaba a la garjola per culpa de Santi Pollastri. Els Olivetti eren una família italiana jueva d’Ivrea, al Piemont, no gaire lluny de Torí. Camilo Olivetti, el pare de l’Adriano, havia fundat l’empresa el 1909 venent part d’un negoci anterior, d’instruments musicals, convençut que les màquines d’escriure eren el futur. Així, va buscar tres socis, va viatjar a Amèrica per comprar els models més moderns, i va tornar a casa llest per aixecar un imperi. I ho va aconsegui. Va encertar tant en els models, com amb la publicitat. Va fer un famós cartell en què unia la modernitat, una Olivetti, amb la tradició, ja que qui l’anunciava era Dante Aligheri.

Camilo era un home creient però obert de ment, casat amb una cristina i convençut que Itàlia necessitava educar a tots els joves, tant els fills de rics com de pobres, per tirar endavant. A més, creia que treballant s’aprenia molt i, per tant, un cop el seu fill Adriano es va llicenciar a la universitat, el va fer entrar a la seva empresa des de baix. Treballava amb les mans en la fabricació de les màquines. Adriano va enamorar-se del treball i, quan el 1932 va passar a liderar la marca familiar, va començar a crear models pensats per arribar a totes les llars. La seva idea era crear models barats que permetessin a totes les famílies tenir la oportunitat de poder escriure a casa.

L’Olivetti va convertir-se en una de les marques més famoses a Europa, i l’Adriano, passada la Segona Guerra Mundial, arribaria a ser alcalde d’Ivrea a les files del Partit Comunista (tot i que ell no n’era militant). L’Adriano considerava que es podia ser cristià i comunista. Explorava nous camins en una Itàlia dividida que el van portar a convertir l’Olivetti en un experiment social, ja que creia que el seu deure era tornar a la societat part del que rebia. Així, va crear fàbriques experimentals, com una a Pozzuoli, al sud del país, on els obrers sempre tenien un sou superior a la mitjana del país, participaven de les decisions sobre la forma de treballar i organitzaven activitats culturals. Aquella fàbrica va donar un rendiment molt alt, va demostrar que el model era vàlid. A la seu central d’Ivrea, tres quarts del mateix, però amb una novetat: la marca patrocinava artistes o intel·lectuals locals, des de filòsofs a cantants, i convertien aquesta ciutat en un lloc particular. Quan va morir, el 1960, l’Adriano va ser acomiadat per milers de treballadors. I en primer fila del funeral, hi era un important polític, Sandro Pertini, l’home que arribaria a ser president de la República italiana a inicis dels anys 80.

Pertini i Olivetti havien participat, plegats, en una aventura que els va canviar la vida. Aquella que els va creuar en el camí del bandit Santi Pollastri. El 13 de novembre del 1926, la policia marítima italiana va veure com una nau ràpida arribava al port de Savona, a prop de Gènova. A bord, hi havia un grup de joves amb mala cara. Ràpidament, van pensar que eren còmplices d’un famós lladre, Santi Pollastri, que voltava per la zona i era el bandit més buscat per les autoritats. Els joves però, van afirmar que no eren culpables de res. Deien que tornaven d’uns dies fent turisme, gaudint de la vida. La policia, en efecte, va comprovar que darrera aquells rostres cansats s’amagaven joves de bona casa, educats, amb bona roba. Però van preferir insistir i comprovar la documentació dels tripulants. I va ser així, buscant lladre, com van enxampar als responsables d’una de les fugues més famoses a la Itàlia dels anys 20, aquella de Filippo Turati.

Turati era un dels fundadors del Partit Socialista italià. El 1926, després de la mort de la seva dona, la russa nacionalitzada italiana Anna Kuliscioff, Turati va acceptar els consells dels seus amics i va entendre que era el moment d’exiliar-se. El feixisme cada dia era més salvatge, més barbar i assassinava opositors. Mussolini volia tenir Turati controlat a la seva llar, i per tant calia organitzar-li una fuga. Durant setmanes, uns joves socialistes van idear un pla on els responsables van ser els germans Boselli, Sandro Pertini i Adriano Olivetti, que llavors ja era la mà dreta del seu pare a la fàbrica. Com que Turati era massa gran per creuar la frontera suïssa a peu, els joves van sorprendre a les autoritats fugant-se per on pocs ho esperaven, pel mar. Turati vivia al nord, a Milà, i passava uns dies encara més al nord, a Varese, quan el mateix Olivetti el va anar a buscar en cotxe i el va portar fins a Savona, a la costa. Aquí, els germans Boselli i Pertini el van dur de nit, a les fosques, fins a Còrsega, on tant Turati com Pertini van demanar asil polític.

Els germans Boselli van ser detinguts en tornar, per culpa de la confusió amb Pollastri, i acabarien assassinats. Pertini arribaria a president de la República, i es va fer famós per la celebració dels gols italians a la final del Mundial de 1982 a Madrid. Olivetti, després de ser interrogat, va aconseguir lliurar-se de la presó ja que el règim necessitava tenir els empresaris a favor. El pare, Camilo, va demanar perdó i va assegurar que controlaria al fill, però un cop el va tenir a casa, li va donar diners perquè es fugués a Suïssa, on va participar activament a la resistència italiana.

L’Olivetti va començar a patir els anys 60, quan des de els Estats Units van començar a arribar els primers ordinadors. De fet, part de l’empresa, que ha canviat de mans i explorat nous mercats, va ser comprada per la General Electric. Però aquesta ja és una història diferent.

  • Comparteix