Avui és el dia

Avui dimarts 30 de gener de 2018 és un nou dia històric —o histèric— si ens hem de guiar per l'estat de nervis de la Moncloa i la judicatura espanyola. Com és lògic, escric aquest article el dia abans i a hores d'ara, dilluns a la tarda, pràcticament ningú té ni la més mínima idea del que passarà demà. Ens trobem novament en un d'aquests dies que duraran anys, on el xoc de legitimitats i cosmovisions planarà sobre tot el que passi.

Per una banda, tenim la voluntat popular que el 21 de desembre, amb unes eleccions imposades a cop de 155, va deixar clar que les forces independentistes havien de governar el país, restablint el president Puigdemont com a cap de llista independentista més votat. A l'altre cantó hi tenim l'Estat i els seus sequaços: els mitjans de comunicació de masses i els magistrats d'un sistema judicial que treballa incansablement i fent tota mena de malabarismes perquè se consiga el efecto sin que se note el cuidado. La cosa és tan senzilla com entendre que aquí del que es tracta, no és d'investir o no un president, sinó d'impedir que la voluntat popular sorgida de les urnes d'unes eleccions imposades, sigui alterada per la força. No vam votar bé, creuen alguns —així de clar— i per tant ara el que toca és torpedinar el resultat del sufragi per tots els mitjans possibles.

És per aquest motiu que restablir Puigdemont és qualsevol cosa menys investir un president autonòmic. Revalidar Puigdemont com a president legítim és un símbol de la no acceptació del cop d'estat que pretén fer la Moncloa sobre les institucions catalanes. Jo no el vaig votar, i com jo, hi ha centenars de milers d'independentistes que tot i no haver-lo votat, tenim molt clar que el volem de president. En primer lloc perquè va ser el candidat independentista més votat i som demòcrates, i en segon lloc perquè aquí, del que es tracta, és d'obeir la sobirania de Catalunya i en conseqüència, de desobeir el dictat espanyol.

És per això que el dia d'avui dimarts té una importància cabdal. Ni es pot suspendre el ple ni es pot ajornar, estigui o no present el president Puigdemont. Ni els interessos de partit ni el tremolor de cames han de ser excusa, Fer-ho seria com haver retirat les urnes per voluntat pròpia l'1 d'octubre, és a dir, haver complert les ordres del botxí. Avui de nou la gent prendrà els carrers i actuarà amb conseqüència del que sent i del que lluita, i com ja va passar amb el referèndum, no hi haurà ni prou policia ni cap llei injusta que ho pugui aturar. Perquè avui també és l'estrena d'una nova etapa de mobilitzacions, una nova forma de fer vibrar els carrers sota la batuta d'uns Comitès de Defensa de la República transversals, coordinats i amb un bagatge curt però d'eficàcia més que demostrada. Els CDR han arribat per prendre el relleu a un model d'entitat —ANC i Òmnium Cultural— que no pot assumir, vistes les conseqüències, la convocatòria de depèn de quines mobilitzacions. Com decapitarà l'Estat una hidra de mil caps? A nous temps, noves tàctiques. A la repressió de sempre, persistència i resistència. Avui comença una nova etapa, som-hi.

  • Comparteix