No en fem una normalitat

"La vida continua", és aquella frase que fa tanta ràbia i que segurament ens hem sentit dir més d'una vegada. És una veritat tan incòmoda com certa que sovint ve acompanyada d'una altra paraula odiosa: "ànims", que per cert considero que fem servir moltes vegades de manera abusiva i sense pensar. Els humans tenim la capacitat d'empatitzar -no tots- amb la desgràcia aliena però passat un temps prudencial, si allò no ens afecta de manera directa, seguim fent via i oblidem. És pura supervivència. Sense capacitat d'oblit no tindríem cap esperança de recuperar algun dia una certa normalitat.

Tot això ve a tomb després de trobar-me un amic a qui comento que m'indigna que tinguem gent en presó preventiva com si estiguessin sentenciats i que ho hàgim assimilat dins la quotidianitat del dia a dia. Li dic que si em passés a mi embogiria. Que si em privessin de poder abraçar la meva filla i la gent que estimo, perquè algú ha decidit que havia de ser així per risc de no sé què i fins a nova ordre, no ho suportaria. Sento una ràbia immensa davant del fet que hàgim assumit com a normal aquesta excepcionalitat injusta que manté a la presó uns pares que només poden veure els seus fills a través d'un vidre. I llavors em deixa anar el famós "la vida continua", que em porta a pensar que el pitjor càstig és l'oblit. Aquest passar pàgina que alguns anhelen. És la mateixa ràbia que sento quan acabo de viure una experiència dolorosa i m'adono que el món no s'atura per patir com ho estic fent jo. Digueu-me egoista.

Cent dies en el cas dels Jordis i dos mesos i mig llargs en el cas de Junqueras i Forn. I els cito a ells sense oblidar que també hi ha pares amb nens petits a Brussel·les, com el Toni Comín. Però és obvi que les condicions -si es tracta de poder abraçar als qui estimes- són ben diferents per a uns i altres. Quaranta minuts a través d'un vidre -per molt vis a vis que hi pugui haver- em sembla d'una crueltat desmesurada. Saber que comparteixen passadissos amb violadors, assassins i pederastes em resulta tan cínic i pervers que no puc més que rebel·lar-me i dir que no podem assumir com a normal aquesta merda. Que en un estat de dret de veritat, no pot passar que algú que no ha comès cap crim i està pendent de judici, es trobi entre reixes sense poder abraçar els seus o es vegi obligat a renunciar a la seva acta de diputat per aconseguir la llibertat.

No els conec personalment. Només a l'Oriol Junqueras, d'haver-lo entrevistat en més d'una ocasió i haver coincidit en algun acte institucional. Però si jo, que més enllà de per temes professionals, visc aquesta situació com si els conegués de fer un cafè cada dia, em pregunto si deuen dormir confortats tots aquells diputats del bloc constitucionalista amb qui sí que es creuaven al bar del Parlament i intercanviaven impressions i preocupacions més enllà d'ideologies polítiques. Perquè això no va de ser independentista o constitucionalista. Això va de persones. Això va d'empatia, de posar-se -ni que sigui per uns minuts- al lloc dels qui fins fa poc compartien amb tu un escó a l'hemicicle.

Ja sé que la vida continua -ves quin descobriment- i que hem de recuperar les nostres institucions i començar una legislatura. Però no podem passar pàgina com suggereixen alguns. És a les nostres mans evitar convertir tot això en una normalitat imposada. Els ho devem a ells i ens ho devem sobretot, a nosaltres.

 

 

Imatge: Òmnium Cultural 

  • Comparteix