Estimada Dolores

Diuen que no se sap què t'ha passat, però que te n'has anat sobtadament amb només 46 anys. Definitivament The Cranberries queda orfe. No sé si eres conscient que quan marxessis t'enduries tantes històries personals d'una generació, com a mínim la dels que a meitat dels 90 començàvem a treure el cap i a compondre la banda sonora de les nostres vides.

A la meva vas arribar amb Dreams. Cantaves allò de que la teva vida canviava cada dia i que els teus somnis no eren mai com semblaven, com a la vida d'una servidora amb quinze anys, la sang bullint, el cap a mil per hora i l'estómac famolenc de vida i de món. Aquella edat en què totes les cançons parlen de tu.

Tu les cantaves amb una veu de vidre que semblava que havia de trencar-se en qualsevol moment, de les notes greus a un agut impossible. Entre tu i David Bowie m'heu fet cantar fatal. Et sentia quan et posaven a la ràdio, abans les coses anaven així, ja ho saps, i la setmanada no donava per comprar cassets. En aquella edat jo et veia gran, saps? Com passa amb els jugadors de futbol fins que un dia sents a la ràdio que el gran fitxatge de l'estiu és més jove que tu. Amb la teva mort m'ha passat una cosa semblant. Sóc més jove que tu, però deixar aquest món amb 46 anys és marxar de la festa tot just després del pastís. Jo tot just encara estic mastegant-lo i espero que la festa sigui llarga.

No sé si has tingut una vida fàcil, però has de saber que les teves cançons continuaran parlant d'uns anys molt concrets de la meva vida i de moltes experiències viscudes. Ara t'escric mentre la meva filla intenta robar-me l'ordinador i toquetejar totes les tecles amb les seves manetes poc destres, i em ve al cap aquella d'Animal Instinct, una de les primeres cançons que vas escriure quan vas ser mare. Ben mirat, potser Animal Instinct continua parlant de mi. Aquest deu ser l'èxit d'un cantant.

Per cert, si per allà ara trobessis el Kurt digues-li que encara guardo la tela amb la seva cara estampada en blanc i negre que un estiu vaig penjar sobre el meu llit i que l'àvia trobava espantosa. Quina manera de marxar, també, aquest. Ara, amb la teva desaparició, el meu "teen spirit" queda una mica més lluny.

 

  • Comparteix