La pregunta que ens fem tots

Ha passat el Nadal i acabem d'encetar any nou encara amb els torrons per pair. N'hi ha però, que aquest inici de 2018 encara han de digerir les eleccions perquè per molt que s'hi encaparrin, en política una victòria només és efectiva quan pots governar i desplegar el teu programa. Tota la resta és un sorollós fracàs. Això no treu que aquesta nova etapa política que obrim es prevegi tant o més incerta que l'anterior. A hores d'ara no queda clar qui presidirà el Parlament i encara menys com es restablirà la presidència de la Generalitat. Queden dies, certament, i potser venint d'uns mesos tan trepidants com els de la passada tardor, això són minúcies. Petits obstacles d'un camí costerut. Ja ho sabíem, oi, que no seria fàcil?

El panorama polític per les aspiracions dels independentistes en incert, en cap cas però, m'atreviria a titllar-lo de desencisador. És incert perquè després de no fer efectiva la proclamació d'independència, l'atzucac parlamentari ja es palpa abans fins i tot de constituir la nova cambra, i més encara quan no hi ha un full de ruta per assolir els objectius. També ho és perquè la dinàmica d'acció-repressió sembla evident i pot portar un remolí d'inacció política que paralitzi les forces independentistes: la lluita per l'alliberament nacional no pot deixar de banda els represaliats, evidentment, però ha de tenir present que la millor manera de defensar-los és construir de la manera més ferma possible la sobirania nacional. I evidentment el panorama també és incert pel futur d'uns exiliats amb la llibertat limitada i uns presos que, vistos els arguments judicials, els hi escauria més la condició d'ostatges.

Però també és un panorama esperançador perquè les eleccions del 21D han demostrat que la voluntat de tirar endavant amb la República és un fet que lluny de perdre adherits, en guanya: més de 100.000 vots de nous independentistes ho avalen, precisament en les eleccions més anòmales de la història recent del país. És esperançador perquè a l'altra banda no hi ha res. Absolutament res per oferir. L'encisadora proposta de l'Estat per Catalunya es resumeix en l'aplicació de l'article 155 una vegada rere l'altra fins que la gent «voti bé», caient de nou en la severa miopia que ha fet créixer exponencialment l'independentisme durant els últims anys. I també és refotudament esperançador perquè a hores d'ara l'únic moviment que ha fet tremolar el règim del 78 ha estat l'independentisme català i això demostra que el poder, precisament, no està en palaus ni despatxos, sinó al carrer que és d'allà on va sortir tot i on indubtablement acabarà.

Però dit això la pregunta que ha ressonat a totes les sobretaules nadalenques no es pot deixar escapar. I ara què? Què fem per tirar endavant amb la República? Em sap greu si n'esperàveu la resposta, perquè jo tampoc la tinc i tampoc deixo de preguntar-m'ho. Ara bé, en tinc prou sabent la lliçó apresa el passat 1 d'octubre: tot és possible, fins i tot allò que creus impossible.

  • Comparteix