Quan cau el confeti

Ja tenim els resultats d'unes eleccions convocades amb el pitjor dels escenaris per l'independentisme: Imposades per la força, amb el 155 usurpant el Govern i el cessament massiu de càrrecs que se'n deriven. Sense poder fer una campanya normal, amb el president català i candidat de JxCat a l'exili i el vicepresident i candidat d'ERC a la presó. Una presó on hi són 3 homes més: el conseller Joaquim Forn, i els líders d'Òmnium Jordi Cuixart i el de l'ANC Jordi Sànchez. Uns comicis amb més del 80% de participació, on els grans grups mediàtics han treballat incansablement per fer propaganda massiva per la candidata Arrimadas, mentre s'ocupaven —en el millor dels casos— de silenciar la resta, o directament de llançar-hi merda al damunt. Unes eleccions amb la violència i l'amenaça persistent dels 1066 ferits de l'1 d'octubre, les forces d'ocupació —literalment— patrullant pels carrers, amb la policia espanyola i la Guàrdia Civil arreu i l'exèrcit desplegat a Tarragona en plena campanya electoral.

Ara tanqueu els ulls i per un moment imagineu-vos l'escenari al revés: Arrimadas exiliada, Albiol a la presó, on també hi serien tancats, a centenars de quilòmetres de casa seva, l'Espadaler —exconseller de l'Interior— i els líders associatius de Societat Civil Catalana i de Libres e Iguales. Fabuleu amb els més de 1000 ferits atonyinats pels Mossos en un sol dia perquè els partidaris de la unitat d'Espanya volien votar un referèndum. Imagineu-vos que aquests comicis s'haguessin convocat per la força, dinamitant a un Govern pilotat per l'espanyolisme, cessant càrrecs de confiança i l'amenaça permanent d'una justícia imputant unionistes dia sí i dia també. Ciència i ficció, oi?

Doncs ni amb les cartes marcades el nacionalisme espanyol ha pogut vèncer. L'independentisme ha sumat més de 2 milions de vots i el fantasma de la minoria silenciosa segueix desaparegut. Vorejant un 82% de participació, les forces partidàries de la República no només mantenen l'hegemonia parlamentària, malgrat perdre dos diputats per l'alta participació, sinó que han guanyat més de 100.000 votants respecte el 2015. Resulta que també hi havia vot ocult de l'independentisme. Nous votants sobiranistes que surten d'arreu de Catalunya, però en especial d'aquells llocs on la violència de l'Estat va ser més forta. Per exemple a Roquetes i a Sant Carles de la Ràpita, on hi va haver duríssimes càrregues de la Guàrdia Civil, l'independentisme ha pujat vora un 5%. Però també desmentint els tòpics, l'independentisme creix al districte de Nou Barris de Barcelona, fortament castigat per la UIP de la policia espanyola, amb un 1% més de vots pels partits independentistes. Un increment que també és important arreu de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Localitats com Santa Coloma de Gramenet o Sant Boi de Llobregat, amb un augment percentual al voltant del 2% i que representen uns 4000 votants independentistes més que el 2015. La mateixa xifra de vots que guanyen les forces sobiranistes a la capital del país, on malgrat caure en percentatge fruit de l'alta participació amb un -1,5% del global, l'independentisme també suma nous votants. Un nou independentisme, el de l'AMB, que surt d'allà on no se l'esperava i que sens dubte pot ser clau en l'esdevenir del país. Prenem-ne nota.

Dit això, i tot i la victòria independentista, Ciutadans s'ha convertit en el partit més votat. Un fet que caldrà abordar d'urgència i preguntar-se què s'hauria pogut fer millor. No només s'explica aquest resultat per la convocatòria anòmala d'aquests comicis, també cal afrontar que un partit com Ciutadans, abanderat de la dreta liberal amb un discurs marcadament identitari i populista, hagi estat capaç d'escombrar tan profundament arreu del país, ja sigui entre les classes benestants de Pedralbes, com als barris treballadors del Carmel o la Guineueta. No només el fet nacional hi ha tingut a veure —amb el factor del vot útil a l'accelerador—, és molt possible que l'aposta per Ciutadans entre les classes populars hagi estat també un vot protesta entre aquells que se senten desposseïts i on la pàtria no hagi estat res més que l'excusa per canalitzar aquest malestar.

No ens oblidem que en passades eleccions, com les municipals de 2015, van ser precisament aquests barris i poblacions de l'AMB la porta d'entrada de la marea morada de Podem i els comuns. I si estirem una mica més del fil, veurem com l'anomenat cinturó roig va ser també, on l'any 2011, l'extrema dreta de Plataforma per Catalunya va calar fort amb regidors a l'Hospitalet, Santa Coloma o Sant Boi. Hi havia 65.000 racistes a Catalunya que van votar PxC l'any 2011? o els 75.000 que quasi els fan entrar al Parlament el 2010? Possiblement no, segurament era un vot protesta que volia respostes, i com s'ha vist, no les va trobar. Com segurament no les trobaran aquelles classes populars que han votat agitant la bandera a un partit nítidament de dreta liberal i que precisament representa l'antítesi dels interessos dels que menys tenen.

Ara que ja ha caigut el confeti de la nit electoral cal que l'independentisme es plantegi tot això. I cal fer-ho fugint de la recepta populista de Ciutadans, però també del paternalisme que ha predicat cert independentisme. Els desembarcaments a l'estil missioner com si els catalans de Cornellà, la Llagosta o Gavà, fossin infidels a convertir a cop de vareta màgica, dubto pas que solucionin res. No s'ha de perdre mai de vista que el catalanisme —i l'independentisme, que n'és la derivada del segle XXI— és hegemònic al país perquè ha estat profundament inclusiu, capaç de sumar tothom, sigui quin sigui el seu origen. D'aquí doncs, la màxima profètica de Francesc Pujols més vàlida que mai: «El pensament català rebrota i sempre sobreviu als seus il·lusos enterradors».

Cal treball de formigueta i posar la lupa on l'independentisme més difícil ho tenia i on resulta que és on més ha crescut. És tan necessari això com abandonar el melindrisme de l'estètica, del gest i del lliri a la mà, que hem vist també durant la campanya electoral. No es pot anar a un debat televisiu com un vedell a l'escorxador, i menys encara quan tens la legitimitat, la raó i gent a l'exili i a presó. Només amb el cap ben alt i una unça de tota la mala llet que gasta l'adversari, s'hagués pogut plantar cara a l'argumentari carregat de mentides de Ciutadans. Ja n'hi ha prou de mosaics de colors. Ens sobra estètica i ens falta contundència. Si hem pogut amb aquestes eleccions, amb el vent de cara i tot en contra, vol dir que ho podem tot. Només ens ho hem de creure.

  • Comparteix