Desigualtats i excepció

«El Minotaure és un personatge important de la Història i de l'actualitat. És el poder. A vegades s'emmascara i adopta formes benvolents i pacífiques (...) Això és l'excepció. Generalment s'allunya i es fa respectar, i cada dia que passa, més (...) Abstracte en teoria, és una realitat quotidiana que cal saber manejar. Hi ha pobles que hi estan familiaritzats, d'altres que no saben com fer-s'hi. Aquest darrer és el cas històric de Catalunya»

Vicens Vives, Notícia de Catalunya

A la intempèrie dels dies i la fredor de les nits, les dades suren en cada indolora estadística. I blanquegen cada injustícia social latent en glacial xifra insensible. Malgrat la realitat adolorida, que tira sense anestèsia, continua xutant sobredosis de desigualtats –en tots els sentits, si provem de mirar i entendre. Si excepcional és la resposta política repressiva i autoritària del règim polític que vivim –eleccions il·legítimes, presos polítics i exilis, intervenció administrativa colonial–, d'excepció ha estat la resposta política continuada –també autoritària, també repressiva, també antisocial– a la crisi socioeconòmica que sobrevivim encara. I fa nou hiverns. I disculpeu la llargària d'avui.

On vull anar a parar, d'entrada? A l'ull viu, perquè és terrible com ens acostumem a gairebé tot; a l'esperança entre les dents, perquè és impressionant, també, com sabem resistir-ho gairebé tot. A tenir clar que les estratègies del poder són sempre llargues i sempre les gasten dures. I a constatar que, si no ho impedim, la doctrina del xoc i l'excepció també pot guanyar en tots els terrenys.

Perquè hi ha un altre sever estat silent d'excepció –quotidià, permanent, invisibilitzat– que ens assetja fa anys i on sembla que han aconseguit mal acostumar-nos. De molt mala manera. Insensibilitzant-nos narcòticament. Com si pobresa, exclusió social i precarietat fossin una fatalitat del destí i no la conseqüència directa de decisions polítiques i econòmiques, premeditades i imposades pels poders fàctics habituals. Els mateixos, per cert, que ens neguen la capacitat i el dret d'autodeterminar-nos. L'excepcionalitat antisocial udola cofoia –criminalització de la pobresa, classisme en la mirada, lloances als mercats que ens escanyen– perquè la sortida de la crisi va ser fraudulenta i tafurera. Pagada la crisi pels qui no la van provocar –Mas Colell dixit, Elena Salgado dixit–, salvant bancs i enfonsant la gent comuna. I amb una premonició autocomplerta: que després de la crisi, vindria la crisi i un paisatge socialment devastat. Avui tothom ja reconeix que n'hem sortit més empobrits, més precaris i més vulnerables, sota el miratge del creixement econòmic sense cap oasi de recuperació social.

Pels despistats també, caldrà recordar que la primera ressaca del 15M, a Catalunya, va ser un immediat 22M electoral: triple marea blava a les municipals –CiU, PP i l'avui afeblida, per sort, Plataforma per Catalunya. Veníem de les pitjors retallades del tàndem CiU-PP (2010-2012), que encara s'aguditzarien, i alguns es ventarien d'haver fet la feina els primers, amb la serra elèctrica d'una austeritat dràstica. Últim tango a Moncloa, que l'última decisió del darrer Consell de Ministres de Zapatero fos indultar un banquer ho diu gairebé tot. Lluny queda avui el Govern dels Millors que volia ser Irlanda, perquè Irlanda els va esclatar als morros, amb el seu castell de cartes d'especulació i empobriment, ensorrat d'una sola volada.

I encara avui paguem, a un preu altíssim de desigualtats –l'única fractura social coneguda– la factura neoliberal. En nom d'una falsa pau social ben mal entesa. Sí. Som el país que (no) som encara: una societat que es desperta cada matí, excepció real feta falsa normalitat, amb el diagrama d'un atur del 15%, un risc d'exclusió del 23'5% –1.600.000 persones– i 500.000 treballadors i treballadores en pobresa assalariada. N'hi ha moltes dades més: 800.000 persones afectades per la pobresa energètica, 200.000 llars sense cap ingrés, 11.000 persones sense llar. O un PP buidant la guardiola de les pensions amb els vots d'alguns milions de persones. Per dir-ho tot. En la cara i la creu d'un doble raser que esparvera: perquè el frau fiscal català té qui el recompti (16.000 milions anuals), perquè el forat impune que s'endugué tot el sistema català de caixes ens ha costat 15.000 milions, l'endeutament de la Generalitat s'apuja a 82.000 milions i el tenim contret, segons la Sindicatura de Comptes, fins a l'any 2108. La cançó de les balances: les 27 fortunes catalanes més riques disposen de 34.475 milions d'euros: totes les retallades hagudes són 5.300 milions. El català més ric té tant com 150.000 famílies catalanes d'ingressos mitjans. Casolanament, bimensualment, per si volen mantenir l'estat d'indignació en perfecte estat de salut, no oblidin –si tenen gas– que cada dos mesos paguen en la seva factura la ruïna-estafa del Castor a Florentino Pérez. I així ho farem fins als 2038. Si no ho impedim abans.

On vull anar a parar? Que l'excepció és tant política –repressiva– com social –excloent. I sempre antidemocràtica. Que el poder sempre fa taula rasa i terra cremada, fent-nos oblidar tot el que, impunement, ens endossa i imposa. No hi ha alternativa, deien. No hi ha alternativa, diuen. Des de que el mundo es mundo, etziba el nihilisme de no creure en res ni en ningú. El cinisme ja ho té això: el cinisme intel·lectual confortable dels qui ho donen tot per perdut sense haver mogut mai un dit per canviar les coses. I sí, des que el món és món han existit, en tota comunitat humana, dos tipus de tirans vocacionals: els que ho volen manar tot i els que volen quedar-s'ho tot. Els tirans vocacionals i els lladres estructurals. Contra tots dos, només hi ha dos estris fràgils per en sortir-nos: democràcia política i ètica de la decència comuna. Encara estem així: contra el pitjor dels estats –i dels mercats– quan escometen, el millor de la gent quan s'organitza. Contra la brutalitat, dignitat.

On vull anar a parar amb tot plegat? Que la UE que va escanyar Grècia és la mateixa que mira la lluna en el nostre cas. Que molts toquen la lira mentre Roma crema. Que tot té –tot hauria de tenir– límits, en la vida i en la lluita. Però que els ionquis de debò –els ionquis del poder, els ionquis del diner– van sempre assedegats, la màquina es cruspeix a l'inventor i la voracitat carronyaire d'uns pocs bloca un futur diferent, distint per millor. Austeritat, desigualtat, seguretat són les ordres del poder al XXI. I no deixa de ser curiós que els qui van fer el malalt –i després van vendre un hospital privatitzat– reconeguin ara el seu estrepitós fracàs. Fa temps que el receptador de sofriments socials aliens –el FMI– reconeix l'error i l'horror neoliberal. En això, també, hi ha –desigualtat i excepció– un brutal decalatge informatiu. En titulars, obertures de primera, editorials severes i cròniques detallades, la recepta neoliberal. En breus illegibles, als mitjans del poder, les funestes conseqüències i ni una sola paraula que el suposat antídot ha esdevingut verí.

Avui, ara i aquí, la crítica al capitalisme realment existent ja és transversal. Si viure amb menys de cinc contradiccions al dia és viure instal·lat en el dogma, posem-hi pluralitat coral: la Miren Etxezarreta fa anys que avisa del capitalisme «senil»; el liberal Miquel Puig el qualifica de «capitalisme suïcida»; i l'Anton Costas –sí, el tot poderós Cercle d'Economia– de «capitalisme zombie». «Fonamentalisme de mercat» és un terme encunyat pel president del Banc d'Anglaterra. I per allà, un segle ençà, Chesterton ja alertava d'una amenaça antropològica que desfeia tot vincle humà, social i comunitari: «el capitalisme és un monstre que creix en el desert». Afegia: «molt aviat la Terra serà propietat dels seus sis habitants amb menys escrúpols». L'irreverent catòlic britànic –capaç de fer creure en els miracles al més ateu de tots– ja deia que si no pensàvem cada dia en allò que està bé acabaria imposant-se –impostant-se amb banal i letal inèrcia– allò que està pitjor.

On vull anar a parar enmig del laberint? A una evidència sociopolítica actual i una obvietat actual gens causal. Que el bloc del 155, el bloc de l'statu quo per a que res canvi i tot continuï igual de malament en el desori polític, és el mateix que pretén que res canviï en el desordre social. Que els mateixos que neguen drets i eines –autodeterminació i referèndum– són els que trinxen i esquarteren drets socials. Que els mateixos que ens diuen que no podem decidir lliurement el nostre futur polític són exactament els mateixos que ens prohibeixen democratitzar –igualar– la societat. Que els mateixos que neguen la llibertat política són els que neguen la justícia social –malgrat que és obvi que hi ha qui afirma la llibertat política i nega la justícia social. Digueu-li pobresa energètica, dipòsits bancaris, pisos buits o la prohibició ecològica del fracking. I tantes altres lleis decidides per aquest país i que l'Estat no deixa desplegar: les més de 40 lleis sorgides de la sobirania catalana que el PP s'ha petat, Escamot Brigada Aranzadi, a través de l'apèndix polític i polititzat que és el reapropiat TC que controlen. Els antisistema, els de debò, seuen avui als palaus i als tribunals. Quantes paradoxes antisobiranistes, quan la justícia acaba de legislar a favor d'Endesa i contra el decret de pobresa energètica.

Des d'aquesta perspectiva, i és aquí on volia arribar rere tanta exposició prèvia, és quan cal dir, urgentment i porta a porta i en cinc dies, que C's és la punta de llança de tot això: és alhora el partit de l'Ibex35 i el de la fiscalia, el de la patronal i el de la policia. Per si un cas, tampoc no s'oblidin: Ciutadans és el partit que vol condecorar tots els policies que ens van atonyinar el cos i l'ànima el passat ú d'octubre. També és el partit de la caverna mediàtica i, fonamentalment, el partit i marca blanca d'Aznar contra el país que va saber derrotar l'aznaritat malgrat Pujol li ballés l'aigua. Blanc i en ampolla, també pot ser orxata: els del 155 són els mateixos que els del receptari fracassat del FMI, nascuts per torpedinar qualsevol canvi. És tan fàcil i tan obvi comprovar-ho, que només cal cercar quantes vegades han criticat el poder i, per contra, quantes l'han lloat. I quant els lloa l'alta burgesia catalana. El cavall de Troia de la FAES és Ciutadans, que pretén aplicar l'històric programa d'Aznar: trencar Catalunya per salvar el règim.

On provo d'anar a parar també? A dir que totes les excepcions es barregen i que totes han de ser combatudes. Perquè totes per igual desigualen: persegueixen, neguen i segreguen. A recompte d'inventari, al costat de la precarietat i les desigualtats creixents, cal comptar-hi, els darrers dos mesos, 120 agressions d'ultradreta espanyolista, 115 agressions a periodistes, 827 investigats, quatre presos, cinc exiliats. Parafrasejant Brecht –«hi ha moltes formes de matar»– hi ha moltes formes de donar un cop d'Estat i inocular por a cada porus. I corrompre el futur és també negar-lo, empitjorar-lo o violentar-lo. Aido i diké, deien els clàssics grecs, per evitar-ho: combinació del sentit de decència i del sentit de justícia.

On parem, doncs? El bloc del 155, el bloc neoliberal –versió hardcore neoliberal o «don't stop me now» socialdemòcrata–, és finalment el bloc del règim: opera i rutlla fa massa anys contra qualsevol canvi polític i social. Per salvar la corona. De quan érem nens en la tropa del carrer, em queden, desdibuixats, els dos primers records polítics que tinc. Un, el del meu pare, de matinada, amb les mans al cap i la vella ràdio al davant, incapaç de dissimular la mirada: era la nit del 23F. El segon és un ranvespre de tardor del 1982. L'endemà del 28 'octubre. Tornàvem d'escola els quatre germans, patejant els carrers i la pilota, fins que vam arribar al portal de casa. El porter –en Manuel, conxorxat– ens va dir que la mare ens esperava. Quan vam arribar al replà, la porta de casa era oberta i tots els llums apagats. Vam entrar amb la sorpresa entre les dents, tots junts fent pinya. Enmig del menjador hi havia un pastís enorme amb espelmes. Una família d'esquerres, malgrat tot, celebrava la victòria del PSOE. La mare plorava d'alegria. Aviat ploraria de pena i desencís. Aviat, molt aviat, gairebé de seguida, vindrien els GAL. I l'OTAN i la CEE, la moratòria nuclear pagada per tots i la «quota lechera» –que va empobrir els meus avis zamorans. I la vaguíssima general del 14D, de la que avui se'n compleixen 29 anys. Els somnis, els bons i els dolents, solen abolir el temps.

On vull anar a parar finalment? A confirmar que la tradició schmittiana-excepcional, inquisitorial-repressiva i elitista-propietària de l'Estat espanyol –format 1978– opera en tots els camps: apolític, antisocial i contrademocràtic. Que l'excepcionalitat és múltiple i cal que sigui múltiple la seva derrota. I que aquest país, sempre, en temps difícils i en temps pitjors, ha sabut resistir i avançar. Es pot dansar la llibertat? Des de marges i tangents, un vídeo i un piano ens tornen a recordar, des d'abans d'ahir, que sí. Que clar que sí. Que sempre cal alçar-se, dignament rebels. Ahir, avui i demà. I els cops que calgui. Contra tota excepció i tota desigualtat.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.